S'ha dit de Girona que és la ciutat dels quatre rius. És veritat si només considerem els corrents d'aigua de certa continuïtat i importància cadascun dels quals té el seu nom propi, i figuren en els mapes. Però a més hi ha uns altres rius menys importants, però que també existeixen en el teixit urbà, com podrem veure.

El més important dels rius gironins és el Ter. Ho és per la llargada del seu curs, per la quantia del seu cabal, per la feina que fa com a col·laborador imprescindible de la indústria i l'agricultura. En la seva proximitat s'hi establiren els pobladors prehistòrics que són els antecessors dels gironins, en els temps anteriors a la fundació de la ciutat com a tal.

Segueix en importància l'Onyar que podem considerar com el responsable de la ubicació de la ciutat. En la falda d'un monticle que correspon als darrers contraforts de Les Gavarres, i a les proximitats del curs de l'Onyar, els romans erigiren la ciutat de Gerunda, com a bastió de defensa del camí que les seves tropes i els seus colonitzadors seguien venint de Roma per endinsar-se en les terres d'Ibèria.

El Güell entrava a la ciutat procedent de les hortes de Santa Eugènia, i després d'alimentar una altra zona hortícola ja en el terme de la ciutat, corria paral·lel al passeig de la Devesa fins a lliurar el seu cabal en el de l'Onyar, quan aquest es troba ja prop de l'aiguabarreig amb el Ter.

El Galligants fins l'any 1963 va ser molt poc gironí. La major part del seu curs corresponia al terme municipal de Sant Daniel. Entrava en el terme de la ciutat quan faltaven uns tres-cents metres per l'aiguabarreig amb l'Onyar i seguidament amb el Ter.

En els darrers temps el Ter ha vist considerablement reduït el seu cabal amb la construcció dels pantans de Sau i Susqueda i principalment per la portada d'aigua a Barcelona. En realitat l'existència dels pantans no representaria la pobresa del cabal del riu, sinó el seu control. Efecte altament beneficiós ja que ha evitat les inundacions que sovint Girona havia hagut de patir.

L'Onyar ha estat convenientment condicionat al seu pas pel centre urbà. S'ha netejat la seva llera, s'ha canalitzat i s'hi ha disposat les cloaques convenients i necessàries. Podem recordar quan el riu, des del pont de Pedra fins la seva sortida del clos urbà, era una veritable cloaca. Hi anaven a parar directament els desaigües de totes les cases d'una i altra banda del riu, i també una gran part dels veïns hi llençaven tot el que haurien hagut de dipositar en el cubell d'escombraries per després lliurar-ho al carro de la recollida. Però és que una bona part d'aquests veïns ni tant sols tenien cubell d'escombraries. Consideraven que no hi havia de què, ja que llençant-ho directament al riu, les aigües ja s'ho emportaven tot.

El Güell en haver estat desviat ja és ben poc urbà. Si no s'hagués incorporat el terme municipal de Santa Eugènia, ara el curs del Güell ja no afectaria la ciutat. Actualment ha perdut el seu contacte amb la Devesa; però és el centre vital d'una important i ben poblada barriada en la zona que abans era municipi de Santa Eugènia.

La disminució del cabal del Ter i el desviament del Güell han fet minvar la humitat tan necessària per la vitalitat de l'arbreda. S'han evitat les inundacions; però els arbres se n'han ressentit.

El Galligants va fent el seu curs, sense alteracions. Com sempre, al llarg del transcurs dels anys, passa moments de gairebé total sequera i episodis d'abundància d'aigua. La plataforma que s'hi construí sobre el seu curs, entre les places de Santa Llúcia i de Sant Pere, i el passeig que recentment s'ha condicionat entre els darreres del temple de Sant Pere i la Font d'en Pericot han representat una important operació urbanística.

La història d'aquest quatre rius segueix paral·lela a la de les inundacions de la ciutat. En repetides ocasions les aigües de l'Onyar s'han ensenyorit dels carrers més propers al seu curs. Especialment els barris del Mercadal i els de la dreta del riu des del carrer de La Barca fins al del Carme s'han vist inundats per les dramàtiques riuades. Els veïns i les brigades municipals han hagut de lluitar en repetides ocasions per evitar, en el que fos possible, els estralls de l'aiguat, i recuperar, també en el que fos possible, el que el riu havia malmenat.

La Devesa nasqué com una plantació arbòria per evitar que les aigües del Ter arribessin, en les seves crescudes, al clos urbà. Però si bé aquell riu no arribà mai al centre de Girona, sí que va ser el responsable de moltes de les inundacions de la ciutat. La crescuda del cabal del Ter dificultava que l'Onyar hi aboqués el seu cabal, també crescut. I moltes vegades podíem veure com l'aigua del riu urbà corria en direcció contrària i quan ja el seu curs normal havia quedat superat, es dispersava pels carrers i places.

No sempre coincidia la crescuda dels quatre rius; però quan ho feia resultava catastròfic per la ciutat. Així el 17 d'octubre del 1940 mentre el Ter i l'Onyar creixien amb fúria i les aigües superaven els seus límits, el Güell baixà desaforadament, amb tanta empenta que arrabassà el pont de la Ronda Ferran Puig, causant la mort de les persones que s'hi trobaven contemplant la inundació, com també hi perdé la vida algun dels que s'esforçaven per salvar els que estaven en perill. Aquest fou el cas de l'alferes Huarte.

La més notable i també la més tràgica avinguda del Galligants, és la del 19 de setembre del 1843. Tota la barriada de Sant Pere quedà afectada per la fúria de les aigües desbocades. Més de cent cases destruïes o malmenades i més d'un centenar de morts foren el trist resultat d'aquell tràgic esdeveniment.

Hem dit al començament d'aquesta narració que a més dels quatre veritables rius n'hi havia uns altres de menor entitat. En ocasió d'una pluja intensa els carrers de la part alta de la ciutat, a causa de la seva pen?dent, es converteixen, per uns moments en veritables rius. Hem tingut ocasió de contemplar-ho al carrer de la Força, a la baixada de la Mercè o la de Sant Martí o en la del Rei Martí. I també en les moltes escalinates i escales del barri vell. En algunes ocasions l'escalinata de la Catedral, la de Sant Feliu, de la Llebre, de Sant Martí, o les de La Mercè, es converteixen en cascades.

I encara deambulant pels nostres carrers, sense que hagi plogut, també podem constatar l'existència d'uns altres petits rie?rols que s'han format en alguns recons especialment de places amb voltes. En zones ben cèntriques de la ciutat. Aquells rierols no s'han format amb aigua baixada del núvols, sinó que s'han originat a causa de la conducta incívica d'algunes persones.