La majoria dels assistents al ple de Girona no s'ho podien creure: el consistori va aprovar dilluns una moció a favor de la reforma horària i de la conciliació entre els horaris laborals i els familiars. Tenint en compte que els plens gironins -que comencen a dos quarts de vuit del vespre- solen acabar passades les dues de la matinada, l'aprovació va tenir tints surrealistes.

De fet, cada ple gironí supera noves quotes de surrealisme: un cas extrem ha estat aquest mes de juny, en què s'han hagut de celebrar dues sessions en lloc d'una perquè s'havien presentat fins a 13 mocions. Això feia que, si s'haguessin hagut de debatre els punts de l'ordre del dia més totes les mocions, s'hagués acabat a les vuit del matí. Impossible.

Però, fins a quin punt aquestes sessions maratonianes són útils per a la ciutat? De les mocions de dilluns, només dues estaven relacionades amb Girona: la del passeig Canalejas (que el PSC va acabar retirant) i la del Príncep de Girona. Està molt bé que el ple sigui un espai de debat polític, però és una llàstima que s'estigui convertint en una mera plataforma per exhibir múscul de cara a les municipals.