Recordo de la meva infantesa un cotxe que en deien Isseta. Era petit, rodó com un porc espí espantat, i que en podríem dir inutilitari. Vaja, el que en llenguatge col·loquial es deia, quan encara es podia parlar com més convenia, "una mariconada de cotxe". Dic això perquè cada vegada que escolto el cognom Iceta no puc deixar de pensar en aquell vehicle. Però no sigueu malpensats, ja que aquest no és un binomi associatiu, i no té, per tant, cap més connexió que la fonètica. Però, darrerament, l'associació de malfactors s'ha intensificat, especialment a partir de la darrera entrevista del Sr. Cuní en el Canal 8, el qual no va fer absolutament cap pregunta interessant més enllà de repetir, una i altra vegada, que mai havia sentit ningú parlar tan clar. El Sr. Cuní semblava haver entrat en un èxtasi filosòfic, barreja d'admiració i enveja envers unes qualitats oratòries, percebudes segurament només per ell, i que semblaven embruixar-lo. En realitat, el Sr Iceta, amb un ego inflat, no va dir absolutament res d'interessant. I és que, amb tota franquesa, molts ciutadans n'estem tips de tants putxinel·lis jugant amb el modus vivendi, antigament anomenat democràcia.
El Sr. Iceta va parlar de federalisme a partir de dues premisses inconfessables, ambdues errònies: que el poble és ignorant, i que el PSOE.cat li agrairia in aeternum la seva lleialtat. El seu federalisme és un conjunt de frases fetes per salvar el vaixell, especialment el seu i el dels seus amics. M'hauria agradat veure el Sr. Cuní fent preguntes intel·ligents en lloc de ?se?guir amb la seva línia de raspallada verbal amb els convidats que, a criteri seu, es poden considerar personalitats, utilitzant una mena de plomall de pèl de conill (imagino que amb la voluntat de fer-los sentir com a casa). I és que portar cada dia un personatge de renom no li seria fàcil al Sr. Cuní si no els ensabonés, des dels peus fins als cabells, passant per tots els perifèrics, si se'm permet aquesta llicència informàtica. Des de la meva humilitat em permeto proposar-li al Sr. Cuní unes quantes preguntes que molts hauríem agraït, i una proposta de possibles respostes que de ben segur hauria obtingut:
Sr. Cuní: El seu model federalista contem?pla seleccions catalanes? Sr. Iceta: uh?
Sr. Cuní: El seu model federalista contem?pla representació oficial internacional? Sr. Iseta: Qua?
Sr. Cuní: El seu model federalista contem?pla recaptar tots els impostos i agència tributària única? Sr. Iceta: Que què?
Sr. Cuní: El seu model federalista contem?pla independència judicial respecte de constitucionals i suprems de l'Estat espanyol? Sr. Iceta: Sí, dins de la Constitució.
Sr. Cuní: El seu model federalista contem?pla competències exclusives en aeroports, ports i costes? Sr. Iceta: Sort que toca el te?ma! Necessitaré un taxi!
Sr. Cuní: El seu model federalista contem?pla que alguns diputats sortints cobrin indem?nització quan acaben la seva legislatura, sempre que es trobin a l'atur, i que per això retarden uns quants dies les seves incorporacions en els seus antics llocs de treball? Sr. Iceta: Sí? Aquest tema m'interessa!
Sr. Cuní: El seu model federalista contem?pla acabar amb els Califes que governen molts ajuntaments catalans? Sr. Iceta: Ui! No foti que ja tenim alcaldes magrebins! Ho diu de debò?
I és que les banalitats per segon que el Sr. Iceta va dir en l'àmbit temporal, i per metre cúbic en l'àmbit espaial, van superar tots els límits mesurables que un oient preocupat per la situació actual pot tolerar. Darrerament em pregunto si la seva candidatura a Secretari general del PSOE.cat ha estat proposada pel President Mas i pel Sr. Junqueras com a tàctica electoral.
Del President Maragall, respectable i digne candidat, varen passar al Sr. Montilla, actualment senador, indigne funció per un ex-president de la Generalitat de Catalunya. Després vàrem fer un salt qualitatiu amb el Sr. Navarro, mà dreta del Sr. Pérez, el qual era hereu del Sr. Rodríguez, dos polítics espanyols que s'avergonyien del seus cognoms, als quals consideraven segurament de classe baixa, i es feien dir Rubalcaba i Zapatero. Però no voldria confondre el lector amb la qualificació del salt qualitatiu associat al Sr. Navarro, ja que la qualitat, com qualsevol altre paràmetre avaluable, també pot tenir valors negatius. I és que el Sr. Navarro va descobrir la tercera via, coneguda popularment com la via morta, però en el cas dels catalans és més fàcilment associable a la via rectal, diem que en el món de les idees. Més tard, el socialisme gironí s'adonà que, en aquesta part del territori, no els votarien ni les mosques de Sant Narcís si no s'apuntaven al carro verbal del dret a decidir. I és que ha de ser difícil de pair que el primer alcalde no socialista gironí sigui l'únic alcalde de la democràcia que, des del seu càrrec institucional, s'hagi manifestat clarament a favor de la independència.
Tampoc deixa de tenir pebrots la cosa, si em permeteu aquesta petita llicència hortícola, que després de desenes d'anys governant institucions catalanes de pes, inclosa la Generalitat, els Navarro de torn no haguessin parlat mai de federalisme fins que els vots començaren a anar pel pedreguer. Però les desgràcies no van mai soles. Ara tenim un nou líder per alliçonar-nos a tots, per guiar el nostre camí. El Sr. Iceta, amb un aire de perdonavides, reptador, fent honor a la dita dels nostres veïns: que bonito que soy, que bien que me lo creo, es deu haver enamorat del nostre President, bojament, platònicament, talment com una part important de la societat catalana, i es vol posar al seu nivell per portar-nos també a Ítaca, però agafant un camí diferent: tirant per vall direcció sud-oest; baixant a mà dreta, com si diguéssim.
Algú pot pensar que aquest escrit és irreverent o fins i tot ofensiu, però no podem perdre el nord confonent els valors que tenen les paraules quan es contraposen amb la gravetat dels fets. Del Sr. Iceta n'esperem un comportament honorable. Que consolidi el PSOE a Catalunya si aquest és el seu mandat constitucional que li garanteix les garrofes, però que alliberi aquells ciutadans que volen un futur diferent per al nostre país sense intentar atrapar-los en el temps en vies mortes embolcallades amb focs d'artifici. El seu espai electoral està definitivament perdut. Com en el conte d'Edgar Allan Poe,The masque of the red death, el ball de disfresses s'ha acabat. Les caretes ja estan totes a terra, la situació es complicarà i els ciutadans necessiten oxigen. S'acosta el moment de decidir, per bé o per mal, i el que menys ens cal és que la demagògia i els interessos de partit condicionin les voluntats del poble. La vostra feina s'ha acabat. Deixeu que parlin els ciutadans. A aquestes altures de la història, només us val treballar plegats per aconseguir donar la veu al poble. Les vostres patètiques guerres internes i externes ja no interessen a ningú.
