Jordi Navarro, com Arcadi Calzada
Joan López. Girona.
Al portaveu de la CUP a Girona, Jordi Navarro, li agrada més sortir als diaris que a l´Arcadi Calzada de les millors èpoques. Xefla que es munta a Girona contra el que sigui, xefla que compta amb la seva presència... I si no hi ha xefla, sinó que la cosa es fa amb més discreció, ell que s´hi apunta igualment: com dijous, quan es va presentar a la sala de plens de l´Ajuntament per «ajudar» els operaris municipals a treure els retrats dels reis de la paret. Evidentment, es va preocupar que hi hagués un fotògraf, i que la imatge arribés a la premsa... I de rebot va adjuntar una altra fotografia dels dos retrats reials deixats «casualment» de cap per avall al terra de les dependències municipals. Ensenyarà l´alcalde Puigdemont aquesta imatge al rei Felip VI quan se saludin cordialment la setmana que ve a Girona?
Restituir un
oblit ciutadà
Lluís Torner i Callicó. girona.
El passat dia setze del present mes de juny, sota els auspicis dels Amics de la UNESCO de Girona, d´acord amb el programa que estan fent d´apadrinament d´escultures, les Aules d´Extensió Universitària per a la Gent Gran, de Girona, de les quals formem part, vàrem tenir el goig d´apadrinar-ne una, que té molt a veure amb la gent del nostre col·lectiu, ja que el nom amb què se la va batejar en el seu dia -un set de juny de 1979- promoguda per l´Associació ASVAT, i finançada pel Sr. Eduard Puig, fou el de A la Vellesa.
Quan els esmentats Amics de la UNESCO ens ho varen proposar, no dubtàrem ni un moment, no sols a acceptar-ho, sinó també a agrair-ho, ja que tots els que formem part de les Aules, com ja diu el mateix nom, som gent gran, i com que no ens fa cap mena de vergonya la paraula vells -això sí, amb l´esperit jove- ens hi sentirem, no tan sols representats, també implicats.
A part d´aquest sentiment que ens impel·lia a acceptar la proposta, hi havia dos motius més. Primer: Donar a conèixer una escultura, que tot i ser prou gran i bastant ben ubicada -entre la carretera de Barcelona i l´actual estació d´autobusos- passa molt desapercebuda, la ciutat la té molt oblidada, no hem sentit que se´n parli gaire, per no dir mai. I en segon terme: Per treure també de l´oblit el que en fou el seu autor, al qual sempre se l´ha considerat més com un picapedrer que no pas com un artista. A part de saber que s´ha dedicat molt temps a fer làpides per al cementiri -que no deixa de ser un art- i de fer planxes de marbre per a cuines i banys, no se li ha donat la consideració merescuda d´escultor.
Per consegüent, amb una senzilla celebració, mitjançant sengles parlaments, l´actuació d´una coral i d´un cantautor, tingué lloc un reeixit acte ciutadà, amb el qual la UNESCO i les Aules vàrem fer possible publicitar i fer justícia a una escultura i al seu autor, el gironí Ramon Casellas i Albert. Alhora també, serví per exalçar la Vellesa, representada en el monument, i la nostra estimada ciutat, Girona.
Sa Marinada
i la Font Picant
Carles Mallart. GIRONA.
Mercè Pellicer és d´admirar, una gran dona, antiga gestora de la Taverna del Mar de Sant Feliu de Guíxols (a s´Agaró) durant molts anys. Mirin que és tota una senyora que es podia haver retirat anticipadament i gaudir d´una prejubilació i, vés per on, traient forces de flaquesa, i fent gala del seu ofici i professionalitat, ha obert recentment un excel·lent restaurant a l´antic port de Sant Feliu, sota el nom de Sa Marinada. Cuina del mar, en un estil en línia de com havia funcionat durant molts anys a s´Agaró, amb una lleugera reducció de preus i mantenint, si no augmentant la qualitat, en un marc incomparable i una inversió que s´ha enfilat. Fa unes setmanes ha obert i està arrasant, sí, sí, ho han llegit bé, malgrat els temps que corren manté uns estàndards de qualitat i ocupació del local molt i molt elevats.
És una persona que, a part de la seva professionalitat i saber fer, cuida molt i molt els detalls, gairebé com en Guardiola. I per acabar-ho d´arrodonir, i ho vaig descobrir la setmana passada, també ha obert el molt conegut Restaurant La Font Picant de Santa Cristina d´Aro al començament de la carretera de Romanyà. Comanda la gestió en Mario Sauras, jove professional amb més de 22 anys d´experiència en el sector, cuina mediterrània excel·lent, carns, pa amb tomàquet, preus ajustats, música en viu, jazz alguns vespres de la setmana a la terrassa. A la Mercè se li ha d´agrair que hagi mantigut en la seva totalitat la plantilla de 28 persones de s´Agaró traslladats als dos nous establiments, més les noves incorporacions. Felicitats, Mercè, i endavant. T´ho mereixes, ens ho mereixem. Els recomano que ho provin, segur que repetiran. Això és fer país.
Post-Picasso
Jordi Pausas. parís.
El polèmic i inefable Pepe Serra, actual director del Museu Nacional d´Art de Catalunya (MNAC) en el període que ho fou del Museu Picasso encarregà a Michael Fitz-Gerald, catedràtic de Belles Arts del Trinity College, l´exposició Post-Picasso, que ara es pot veure en el museu del carrer Montcada, i que acull 58 pintures, escultures i instal·lacións de 41 «artistes contemporanis» procedents d´Àfrica, Europa, Pròxim Orient, Estats Units i Amèrica Llatina, tots el quals, suposadament, han rebut la influència picassiana.
Grosso modo, la citada exposició -en què no hi ha cap obra de Picasso- és un amuntegament dels despropòsits -habituals per reiterats- de l´anomenat «art contemporani», denominació que va ser imposada oficialment per tal d´esborrar del mapa cultural dels nostres dies l´art figuratiu contemporani -al qual pertanyen Picasso i Dalí- i incorporar a l´altar de la fama i sense competències els grafistes abstractes, escultors i instal·ladors que s´acullen a la citada denominació, i d´aquesta manera presentar-los com els únics i veritables representants de la contemporaneïtat. Sembla evident que s´imposa un nou Renaixement...
Cinema català
joan roures casal. ripoll.
El cinema català està encallat en històries inexportables. Per guanyar nous mercats hem de fer pel·lícules dirigides a un públic universal. Això és el primer que han d´entendre els nostres productors.
