Abans que Felipe González es fes amb el poder absolut el 1982 vaig publicar un llibre, ¿Qué quieren los socialistas?, basat estrictament en els programes escrits del PSOE i del PSC. Pura mentida, com s'ha vist. Ni eren marxistes ni eren catalanistes ni eren incorruptes ni mantenien mai la paraula. Així els va al PSOE i al PSC.

L'estrany és que han mantingut el poder tant de temps, potser perquè l'alternativa neofeixista del PP era, i és, encara més insuportable que malviure amb uns mentiders. Però les europees del maig han trencat el bipartidisme podrit de Madrid perquè PP i PSOE junts no representen ni la meitat dels vots.

Què ha passat amb els socialistes que ja no són alternativa de govern a Madrid i a Catalunya? A la jacobina França els va igual de malament que a la jacobina Espanya. En canvi, a la federal Alemanya i al qui sap què és Itàlia governen amb pactes. Els pactes que incompleixen sistemàticament aquí.

Els catalans han trencat el PSC i Catalunya ha trencat el PSOE. Sense catalans el PSOE no és alternativa de govern, però el PSOE ha atacat Catalunya sistemàticament. El vot català del PSOE ha desaparegut i difícilment tornarà. El culpable és el jacobinisme del PSOE. Per això s'alià amb el PP al Tribunal Constitucional el 2010 per carregar-se l'Estatut que el PSC havia votat al Parlament de Catalunya i el PSOE al Congrés de Madrid i els catalans havien aprovat en referèndum. Les manifestacions milionàries han deixat ben clar, i els catalans ho han confirmat en dues eleccions, que amb la demo?cràcia no es juga. Avui el PSOE té tan poca credibilitat a Catalunya com el PP, zero. Al PP tant els fa perquè ja estan per sota del 10% -el partit de govern a Espanya!-, però perdre un milió de vots és un cop mortal per al PSOE a Espanya. Només pot manar amb el vistiplau català, no amb conxorxes amb el PP.

Contrasteu el PSC amb el que han viscut els altres partits establerts de Catalunya. Els comunistes han guanyat vots, tot i la pujada dels purs marxistes i purs independentistes de les CUP, però els comunistes no han cedit mai en el dret a decidir. CiU, malgrat Duran Lleida-el Conchita Wurst de la política-, també ha guanyat vots enfront de la pujada incontestable d'Esquerra. CiU ha sabut també mantenir-se ferma en el dret a decidir. On seria CiU fent mariconades amb el referèndum? Igual de disminuïdaque el PSC. No són els polítics transvestits sinó els polítics ferms els que triomfen perquè escolten els votants.

Els catalans es troben en oberta rebel·lió amb els antidemòcrates del PP i PSOE a Madrid i el seu inacceptable cop d'Estat constitucional del 2010. L'última víctima ha estat el rei elefant Joan Carles, incapaç de fer d'àrbitre amb Catalunya. Però quin arbitratge farà l'hereu de Felip V el Perjur, que estripà les Constitucions catalanes que havia jurat defensar com a Felip IV, Comte de Barcelona? Repetirà el nou Felip VI el que deia com a Príncep de Girona, que Catalunya té dret a decidir el seu futur? Els líders del PSOE i del PSC i el Rei han dimitit després de la catàstrofe centralista de les eleccions europees, però no dimiteixen els catalans del seu referèndum que tancarà, o trencarà, la crisi.