LA CAPTIVITAT INADVERTIDA

23.06.2014 | 07:08
LA CAPTIVITAT INADVERTIDA
LA CAPTIVITAT INADVERTIDA

Ara que ja sabem que l'abdicació reial era l'última oportunitat d'assolir la coronació de Felip VI després de les europees (PP i PSOE havien deixat de sumar el 50% del Parlament) i que el rei s'ha estimat més confiar en un boig conegut com Rubalcaba que en un nou savi per conèixer sorgit de les primàries del PSOE, deixin-me explicar-los que un dels llibres més interessants del dia de Sant Jordi, publicat per Galerada de Cabrera de Mar, va ser el que porta el títol d'aquest article, del doctor Jordi Sales, ex degà de la Facultat de Filosofia de la UB, ex president de la Societat Catalana de Filosofia, filial de l'IEC, i ex rector de la Universitat Catalana d'Estiu de Prada. Especialista en Plató, amb aquest llibre ens empeny a ser més lúcids que mai davant de la subordinació amagada de la nostra nació i analitza detalls d'aquesta subjecció muda i endèmica, potser perquè es troba en aquell moment dolç entre la jubilació i que t'atorguin el títol de professor emèrit, que permet divagar seriosament.
El llibre, intel·ligentment sarcàstic, parteix de l'anormalitat constitucional 1978/2010 (art. 1 i 2, amb l'afegitó de la relliscada del TC, tot sacralitzat compulsivament, atès que per molt que qualsevol xitxarel·lo que hagi arribat a la més alta Magistratura -borratxí o no- pot atemptar contra la nostra sobirania). (La ciutadania ja pot anar cridant com va fer el 10-VII-2010 -"Som una Nació. Nosaltres decidim!"-, que a la metròpoli són sords.) Així les coses, vist que la vida catalana és xoc, es demana "quan, com i de quina manera el xoc és viscut, quina és la seva naturalesa" i les seves subtils variacions.
El volumet té tres parts. A la primera s'analitzen posicions des de l'exili posterior a la guerra incivil, ja que l'amenaça de no existir com a poble esperonava els qui es recordaven d'haver-hi existit. I ho fa a partir de Les formes de la vida catalana, de J. Ferrater Mora, que el 1943 guanyà el premi Concepció Rabell als Jocs Florals de Santiago de Xile. Per al filòsof, el que volem els catalans no és arqueologia ni ressentiment ni curiositat morbosa ni protesta sinó, simplement, "la manera d'ésser d'un poble per al qui és fonamental la continuïtat del seu existir". Contra la unitat tancada d'Espanya, proposa "simultaneïtat en el funcionament de la diversitat", una diversitat plural que des de Madrid no s'ha entès mai ni es vol entendre. En aquesta part hi ha una anàlisi punyent de tres bones voluntats des d'un exili gens agermanat: la política (amb el Consell Nacional de Catalunya de 1939 i 1940), la poètica -expressió de la pròpia llengua en Jocs Florals tan ucrònics com la tasca dels felibritges, analitzada detalladament- i la militar, quan Pérez Farràs, Guarner i Escofet, amb els homes de Full Català i Quaderns d'Exili, volien aportar una unitat militar catalana als exèrcits aliats. Totes les bones voluntats d'aquells anys 40 s'abocaren al fracàs perquè no s'havia assumit l'obstrucció contrària. Com també s'hi abocà el model Ferrater de 1955, incidir dinàmicament entre escèptics i il·lusos, per les mateixes obstruccions: es deixaven fer congressos de poesia entre catalans i castellans (Segòvia,1952; Salamanca, 1953, amb el festeig Riba-Ridruejo; Santiago de Compostela, 1954), però a penes es deixava editar en català. Per això poetes de la talla de Tomàs Garcés en protestaren!
La segona part és una anàlisi arqueològica -una recerca dels logoi (les raons) dels arkhai (principis)- de llocs determinats dels PPCC que demostren la nostra connivència amb la subordinació, en la servitud volguda. I són quatre. El primer és el quadre de Felip V de cap per avall al museu de l'Almodí de Xàtiva, ciutat incendiada pels borbons a partir del 19-VI-1707, convertida en Nueva Colonia de San Felipe i amb el nom sense recuperar fins al ...1980. El segon, l'actual Parc de la Ciutadella, resta de l'ominosa fortificació de Felip V aterrada després de la Gloriosa, que canvià (amb penes i fatics!) la ignominiosa torre de Sant Joan pel llac actual, l'Arsenal per la seu del Parlament, el Palau del Governador per un centre d'ensenyament i la capella per una parròquia castrense. (La cirereta de l'anàlisi rau en l'escut de la façana del Parlament -metre i mig d'alt-, que és l'escut de les armes de Felip V de la porta dels Socors de la Ciutadella, traslladat a la façana de l'Arsenal-Parlament el 1889 i tapat amb l'escut de les quatre barres només des de 1932 a 1939, quan de nou tornà l'escut de Felip V. La cosa durà fins al 10-X-2012, que fou tapat de nou amb una peça de polièster de posar i treure... Tan poc ens creiem la nostra sobirania?, ens ve a dir l'autor. I més o menys textualment: "Darrera l'escut de Catalunya, Felip sempre vigila..."). La tercera és el convent del Roser de Lleida, cremat pels borbons el 12-X-1707 amb 700 persones dins, en procés de formar part de la xarxa de Parado?res Nacionales, amb totes les conseqüències de perdre'n la memòria històrica i fins i tot la consciència. El quart i darrer és el canó de Felanitx, deixat per les tropes borbòniques el 1715 (l'endemà del 1714!) perquè s'havia espatllat, convertit en simple material urbà pel fet de ser posat de boca en terra. No som els mateixos catalans que, oblidant el passat, emmudim la pàtria i en volem la servitud?, ens ve a interpel·lar Jordi Sales.
A la darrera part del llibre, els dos capítols finals abans de la conclusió, l'autor camina pel fil d'una espasa. En un se'ns ofereixen les vicissituds de la contraposició entre maulets i botiflers -amb una història que, com a mínim, es remunta a la segona Germania-, cosa que el porta al darrer capítol, on es capgira la perspectiva de vencedors-vençuts de la guerra (in)civil, perquè ambdós poden ser gairebé al mateix bàndol; en mots del coronel R. Alonso Vega, el de "los del hecho diferencial". A aquests, "nuestra notificación que han sido vencidos por la fuerza de las armas, y que si quieren ser hermanos de los demás españoles les impondremos la ley del vencedor, porque nosotros, los combatientes al terminar la guerra en Cataluña, damos también por terminados y para siempre los hechos diferenciales", assegura el coronel. El "para siempre" resulta tendre a l'autor, perquè la pròpia "rotunditat transparenta una desconfiança". I dóna entenent que és una escletxa per on poden colar-se certs vencedors. En aquest capítol -on reivindica Víctor Balaguer, tot criticant també que el nostre tarannà industriós pot esdevenir un àlibi de valor-refugi- s'enllacen Ferrater, el Soldevila d'Història de Catalunya i el Vicens Vives de Notícia de Catalunya i d'Industrials i polítics. I contraposa les col·laboracions al Diari de Girona de J. Pujol i J. Nadal el 6-VI-2010, en el centenari del naixement de Vicens. Mentre Nadal voldria encara que la seva obra fos un sacseig per a Espanya, Pujol, tot i haver-la seguida al llarg de la seva vida com la de l'Espriu, ara la considera "en via morta".
La conclusió explícita del filòsof és esperable: "Cal neutralitzar amenaces [...] cal bloquejar els efectes d'una lògica de destrucció de la nostra unitat com a poble". La implícita, que obrim els ulls i no ens deixem fer captius inadvertidament. Com exclama Salvador Giner, el prologuista: "Ai las si aquest bell assaig de Jordi Sales és ignorat, si més no, per la complicada comunitat intel·lectual catalana!".
Ai las si en les actuals circumstàncies ens tornem a deixar fer captius pels cants de sirena de les terceres vies ara que fa quatre dies que hem inaugurat una nova monarquia.

Enllaços recomanats: Premis cinema