Les dues espanyes

Polítics i politòlegs afirmen que s'ha de deixar que el poble es pronunciï, per ?exemple escollint si vol república o monarquia i ensems apel·len a la Constitució que no deixa fer referèndums si els dos partits majoritaris no ho autoritzen. L'imperi de la llei escanya la democràcia. De què serveix una Constitució feta sota amenaça d'involució per part d'un exèrcit franquista, teòricament pensada per crear un escenari polític de participació popular, si ara actua com una llosa immutable i pesant que no deixa respirar en llibertat?

S'estan dibuixant dues espanyes irreconciliables, les dues espanyes d'Antonio Machado, que ens han de gelar el cor, la de l'elit cada any més rica i la de la classe pobra; l'Espanya monàrquica i la republicana, que es presenta més sincera i popular i que es declara monàrquica per la força, per imperatiu legal. Una Espanya encarcarada i rònega, encastada desesperadament en el mur del passat històric i fa tota la fila de quadre envellit, que no accepta l'altra Espanya més vital, la que vol decidir. Una Espanya antipàtica, feudalitzant, de privilegis de casta, impune i superba, en la qual Esperanza Aguirre, com ara el fill d'en Gallardón, es mofen de la policia municipal i d'aquesta infracció en fan un acudit suposadament jocós. Aquesta Espanya dels toros, de saraus de terratinents i nous rics ostentosos, de caceries franquistes, ha deixat de ser representativa, malgrat ells afirmin que és l'Espanya essencial, arrelada al sentiment històric, però només els representa a ells.

Espanya s'ha esquerdat, per una banda hi ha una Espanya oficial, fastuosa, llunyana, i una altra de real, ciutadana; les dues han esdevingut antagòniques, cada dia més distanciades, cada dia més incomunicades. La primera parla de coses que interpreta com a transcendentals, com el futur de la monarquia, el que passa en el dos partits que es tornen el govern de les institucions establertes, parla de la banca, aquesta és una Espanya antiga i superada, que contrasta amb una altra Espanya emergent que parla del dret d'autodeterminació, de les retallades, dels escàndols de corrupció en el bipartidisme. L'Espanya oficial cofoia, encantada d'haver-se conegut, que menysprea tot el que ignora i cobeja sobreviure a ella mateixa, anhela perpetuar-se per mantenir els privilegis dimanats d'una Constitució momificada, que ha esdevingut un document històric i ha deixat de ser el mirall de la nova realitat social irritada. Ja res serà igual. El món ha canviat i ells encara viuen en les inèrcies d'un passat superat.

En aquest desconcert ha entrat en l'escena política un aire fresc, nous actors, gent jove anticonvencional, vestits com la gent del carrer, persones com en Pablo Iglesias i l'Ada Colau. Un experiment de laboratori sociològic gestat a la universitat que ha quallat en plena crisi, en temps de desesperació social. Hi ha, però, en Podem un aire messiànic, de salva-pàtries, de posseir en exclusiva la veritat. El seu líder més que parlar twitteja, fa piulades: frases curtes i lapidàries, sentències contundents d'alt contingut populista, comprensibles, perquè les expressa amb llenguatge senzill. Un reguitzell d'eslògans cridaners, que podrien figurar en les pancartes de la manifestació. Arreu repeteix el mateix missatge, que ja em resulta un xic feixuc. La mateixa televisió que va pujar Podem al carro electoral amb magnífics resultats, ara l'està cremant. Hi ha una sacietat embafadora dels dos o tres militants de la cúpula de poder de Podem que acaparen els debats televisius amb un discurs, que ja és molt semblant al dels dos partits. La vanitat corca les millors personalitats i és fàcil sucumbir a l'eròtica del poder.

A Catalunya què està passant? Un sector de la població està il·lusionat amb el dret a decidir del 9-N, un altre apàtic i reticent i un tercer decididament en contra que s'arrapa desesperadament com salvavides a una Constitució que no volen actualitzar. Qui més pateix, com va dir en Pere Navarro, és el PSC, tanta esquizofrènia entre el ser i el no ser ha pogut amb ells. El PSC s'ha esbocinat un cop més; costa d'entendre que un partit democràtic no estigui d'acord amb la consulta, això correspon a la dreta espanyolista i no a un partit que s'ha embolicat amb la bandera catalanista quan li ha convingut. Han hagut de recórrer a una vella glòria, en Miquel Iceta, per posar ordre; és un home murri, escapadís com una anguila, cordial, amb un demble bonhomiós, que per alguns és una mera disfressa maquiavèl·lica. S'ha sacrificat per salvar el PSC del naufragi. No entenc com no en triaren a un de més jove per fer creïble que es vol renovar el PSC. Tasca complicada per l'Iceta perquè té dues bandes enfrontades. No pot deixar que el temps passi, haurà de decidir.

En Duran Lleida es gronxa, com un saltimbanqui professional, en el vol i dol. Així parlen d'ell, ja que no se sent estimat, almenys li regalen titulars en els diaris.