Aquest país nostre té una geografia esplèndida, font de gran inspiració literària; aquesta va ser recollida excel·lentment en un esforç editorial de la Diputació de Giro?na, any 2003, amb dos volums, 1.200 pàgines, obra absolutament imprescindible: Atles literari de les terres de Girona. (El meu lector advertirà bé les fonts de l'article d'avui). El paisatge gironí té una joia de la corona en els camins de ronda de la Costa Brava, iniciats al fons del temps per una gent diversa -pescadors, caçadors, contrabandistes, carrabiners, pagesos i caminants-. Ara són a vegades maltractats, però inversament també són objecte de noble lluita per la seva recuperació com a reserva de bellesa natural.
Com un desig de creixement de la seva consolidació, els camins de ronda haurien de tenir un acompanyament literari referent al mateix lloc per on passa el caminant. Podrien ser esteles, pilars, monòlits, làpides, amb un text literari selecte i breu, que vindria a ser recordatori de la singularitat del camí. Seria un projecte llarg, 130 kilòmetres de Blanes a Portbou, que haurien d'assumir tots les institucions públiques que tenen jurisdicció i litoral.
Només a manera de tast fullegem alguns textos adients per a lletres de ronda. Els origens històrics d'aquests camins els explicaria Josep Pla: "Baixen a aquestes cales els caçadors i la gent de l'àpat; a l'hora que el sol és més alt, sobre el bleix de les onades se sent un sorollet de culleres i forquilles i de plats que encanta"; donen molt de si El quadern gris, El meu país, Escrits empordanesos, i etc.
Al camí més tocat per la tramuntana s'escauria de plantar-hi el poema corresponent, de Fages de Climent o de Ventura Gassol. Passant per Llançà, al costat de l'escultura Carcoma, d'Ansón, podria esculpir-se-hi el poema de Vinyoli, "les barques desguarnides, embarrancades en un clam deseperat, sense arribar a les illes". Al millor mirador dels camins de ronda contemplaríem L'horitzó blavíssim, de Joan Teixidor: "vaig pensar que no em calia res més, que ja era prou això que se'm donava, que el món arriba a plena maduresa quan s'accepta com és i no preguntes." Montserrat Vayreda hi posaria aquella Oda als camins, tot incitant la descoberta: "els que s'obren en la mar entre el risc i l'aventura d'una proa en singladura per la blavor liminar." I no ens oblidéssim de La costa serena, de Joaquim Ruyra: "Les nostres platges riuen entre les roques i si les nimfes de la faula fossin una realitat i s'hi ajaguessin després del bany, fàcilment passarien desapercebudes, per tal com la llur nuesa es confondria amb el to de les castes arenes."
Seran molts els pobles dels camins de ronda que s'han vist honorats sempre amb el regal d'unes lletres dedicades, fruit d'un enamorament literari; seria l'hora d'aflorar aquest patrimoni local, fins i tot com a agraïment. Així, a Cadaqués es podria mostrar La meva cambra, de Clementina Arderiu: "M'han fet ara marinera i tinc casa i tinc llagut, Cap de Creus és a la vora, Cadaqués m'ha pres el cor perquè la meva caseta és gentil com un exvot". A Begur es podria esculpir el paisatge vist per J.V.Foix: "Es Plom i Cap sa Sal, quan tot reposa, i allà on l'areny amb la pedra s'ajunta copsar el respir del món en cada closa." Al captard, ja més valorats i estimats, els camins fets i llegits ens servirien el comiat de Joan Maragall: "Mar blau, adéu, muntanyes amanides, campanes de viletes escondides que tantes hores m'heu tocat en pau: adéusiau."
I Joan Vinyoli s'emportaria l'últim pàlpit de l'últim camí, en aquest mar que "és més bell quan les onades belluguen dintre teu, llavores que la mar és un record".
