El Govern ha mostrat tota la capacitat de reacció de la qual és capaç davant la situació d'emergència que viu una part de la societat espanyola, i ho ha fet de la manera més mesquina entre les possibles. En això s'assembla a l'incompetent Govern de Zapatero com dues gotes d'aigua. Com ell, ha decidit que tot el que pot fer per la majoria dels espanyols és posar a les seves butxaques 300 euros més a l'any per terme mitjà. Presentar l'actuació que propicia aquesta mesquinesa sota el rètol de reforma fiscal, és demostrar que es volen cremar les paraules més importants del vocabulari polític. Les dues coses juntes testimonien el nul respecte que aquest Govern de buròcrates sent per la ciutadania espanyola i l'estúpida fe que som un poble d'imbècils i d'ignorants descerebrats.

Si, després de tot el que ha passat, aquest Govern només té 300 euros per compensar als espanyols, llavors és que no té res i seria millor que ho digués clara?ment. Si creu que amb aquest gest algú dels molts que pateixen se sentirà alleujat, llavors no només és un ignorant, sinó que testimonia un cretinisme moral que ja no té remei. Els que treballem sabem que la nostra sort no canviarà perquè se'ns doni una mòdica propina. Els que no treballen no se sentiran més confortats per aquesta mesura que en tot cas beneficia a d'altres. Donat el deute ingent que té contreta la ciutadania espanyola, l'impacte sobre el consum que tindrà aquesta actuació serà mínim. Potser s'arribi una mica millor a final de mes, potser no es contreguin tants deutes, però per descomptat no estem davant del tipus de mesura que reactivarà l'economia.

Però hi ha alguna cosa més. La immensa majoria d'aquesta població a la qual el Govern diu afavorir, se sentiria més alleujada si se li garantís millor sanitat, menys llistes d'espera als hospitals, més prestacions farmacèutiques, si el col·legi dels seus fills es mantingués operatiu a l'estiu perquè molts d'ells poguessin seguir assistint als menjadors; o si es baixessin les taxes acadèmiques perquè finalment els joves poguessin arribar a la universitat i tinguessin l'oportunitat de sortir d'aquest país amb un títol i no amb una maleta buida.

Potser aquesta part de la ciutadania que el Govern suposa que rebrà amb entusiasme la seva mesura ja no es deixi enganyar i sàpiga per endavant que és molt més important disposar d'uns serveis públics més assistencials que disposar de 30 euros més al mes. És d'esperar que aquesta part de la ciutadania estigui en condicions de menysprear al Govern que s'atreveix a suposar que mereix gratitud i admiració per aquest grapat d'euros. És possible i desitjable que aquesta part de la població que se sent humiliada per aquest mateix Govern es pregunti si al final es pot dir reforma fiscal a una petita baixada d'impostos per a les rendes baixes i una més gran per a les rendes altes. Baixar el 2% de la base de sous de 100.000 euros és estalviar-se'n 2.000. Baixar l'1 % de les rendes de 20.000 euros anuals és estalviar-se'n 200.

A qui beneficia aquesta reforma? Òbviament, no a la generalitat de la ciutadania. En realitat no beneficia a ningú. Doncs als ciutadans de menor poder adquisitiu se'ls beneficia amb un Estat eficaç i amb uns serveis públics justos i adequats. No se'ls beneficia perquè disposin d'una mica més de diners, sinó perquè visquin dignament en una societat més justa. Políticament, dir-li a això una reforma fiscal és un sarcasme, i testimonia el que ja sabem: la transformació d'allò públic (i la cosa més pública de totes és el fisc) en privat. Però als ciutadans que tenen feina i que paguen els seus impostos no se'ls comprarà perquè se'ls estalviï una quantitat anual d'euros.

Està molt més estesa del que suposa aquest Govern la convicció que la nostra s'ha convertit en una societat mal estructurada, i són molts els que desitgen mantenir els impostos que paguen si es dediquen a programes directament relacionats amb la promoció de la justícia. El Govern, no obstant això, davant els primers apunts d'una millor conjuntura, assumeix que les retallades són definitives, manifesta la voluntat de no restituir-los ni millorar-los, i es disposa a congelar-los en la seva crítica situació actual. En lloc de tornar a la societat el que li deu, el que li ha tret, creu que tota la promesa que ha de complir és senzillament una mica de diner privat. És això governar? La concepció que subjau a això és que el Govern ha de desatendre al que a tots afecta i procurar únicament un senzill fet: diners a la persona privada. La idea és que tota la resta s'haurà d'atendre amb aquest diner privat. Però sabem que per molts diners que es posin a la butxaca de més de la meitat dels espanyols, mai podran comprar seguretat, educació, assistència i salut amb diners privat.

Urgeix denunciar aquest Govern, la seva mandra, la seva inconsistència, el seu limitat sentit de les coses, la seva miopia, la seva capacitat d'insultar els espanyols. La promesa que esperem és que la imposició fiscal dels rics creixi en el mateix percentatge que creixen les seves riqueses, i que cada euro que millori la Hisenda pública pel treball dels espanyols es destini a programes puntuals i quantificables que alleugin la situació de les aules, dels hospitals, de les residències de gent gran, dels aturats de llarga durada. Cada euro de més ha d'anar a allò públic, no al privat. Perquè milions d'espanyols no tenen cap altra propietat privada que l'atur i la desesperació, i han de ser compensats amb un Estat operatiu com desitjaria tenir-lo qualsevol societat decent. Programes computables, finalistes, les actuacions del qual siguin observables, demostrables, programables, que permetin guanyar per a la societat a nens, a joves, a pares. Això és el que fa créixer, també econòmicament, una societat.

I en lloc d'això, el Govern torna el deute abans de temps i distribueix nou mil milions d'euros en aquesta mínima combustió que no porta a enlloc, destruint així les esperances que el destí compartit dels espanyols millori de manera col·lectiva i com a poble. I el fet més sorprenent és que el Govern fa això quan la nostra societat s'enfronta a una situació de la qual només es podrà sortir si es teixeix un vincle de confiança i d'esperança entre la ciutadania i les institucions. Frega la irresponsabilitat suprema que aquest Govern només manifesti l'aspiració de comprar tots aquests profunds sentiments polítics per 300 euros anuals. Això no és obra d'un govern, sinó d'una corporació d'impostors.