Vaig descobrir la meva capacitat d'estimar una persona del meu mateix sexe relativament tard: tenia 25 o 26 anys i no havia tingut gaire sort amb les dones, tot i que n'havia conegut moltes i de molt maques. Però alguna cosa fallava quan es tractava de conviure. O potser en realitat sempre havia volgut estimar un home i simplement no me n'adonava, qui ho sap. En tot cas, des d'aquell descobriment em considero bisexual, perquè inclús intel·lectualment he arribat a la conclusió que poder viure qualsevol estimulació amorosa, vingui d'on vingui, és un signe de llibertat. I no, mai no m'he tingut per un "depravat".
Una cosa que sempre m'ha repugnat eren aquell/es representants de la comunitat gai i lesbiana que abanderaven la lluita contra la discriminació i a favor dels "nostres" drets, des de la caricatura o fins i tot des del ridícul. Amb tot el respecte per a Conchita Wurst i les seves qualitats artístiques, simplement no crec que ens fem cap favor a nosaltres mateixos apareixent davant del món amb una barba de tres dies i un amanerament i uns tacons més exagerats que els d'una Barbie. I crec que els que se senten bé així tenen tot el dret a gaudir del seu "nínxol", simplement m'hi sento tan poc representat per ell/es com pels amants del heavy metal o les incondicionals dels cupcakes.
Qui representa els meus pensaments i sentiments, amb qui em sento identificat i qui gaudeix de tota la meva admiració és en Santi Vila. Ell, conscient de la seva condició d'home públic, un dia va explicar que era homosexual i punt. No va donar, ni va haver de donar, cap més explicació, com tampoc no donen explicacions sobre detalls de les seves intimitats la resta de dones i homes polítics, inclosos els/les heterosexuals. I dissabte, en Santi es va casar amb la seva parella de fa 10 anys, en Rafael. Al casament hi van assistir fins i tot alguns diputats que s'havien abstingut o que havien votat en contra de la llei de matrimonis homosexuals, com ens va recordar amb una piulada en Pere Molist. Inclús ells van felicitar a la nova parella, i no crec que el seu gest hagi estat hipòcrita, perquè en Santi abans que res és un home que desperta molta simpatia i admiració i en Rafael un company que brilla sense voler enlluernar al seu costat. Senzill, complidor, treballador i compromès amb les causes justes, en menys de dos anys en Santi s'ha convertit en un dels consellers més eficaços i valorats del govern d'Artur Mas, tant que fins i tot a Madrid li tenen gran afecte -pocs han sabut convèncer com ell a la capital d'Espanya i escombrant cap a casa-. Normalitat, homo-normalitat total i sense estridències. Visquin en Santi i en Rafael, visca Catalunya i visca el món!
