L'efecte Podem ha sacsejat el panorama polític espanyol. Els partits tradicionals veuen perillar el futur i això ha encès totes les alarmes davant d'una nova generació que vol treure el cap a les institucions. No només estan espantats els grups parlamentaris, sinó també el mateix govern espanyol. Hi ha certament moltes nòmines en joc.

No se'ls feia cas. Organitzaven debats, manifestacions, tertúlies, acampades... i sempre esgrimien un munt de denúncies dirigides al poder establert no només polític, sinó també financer. La resposta era sempre la mateixa: que es presentin a les eleccions per veure el suport que tenen. Al final, debut a les europees i ja se sap el resultat: més d'un milió dos-cents mil vots. I les enquestes ja donen a la plataforma de Pablo Iglesias una quarantena de diputats a les Corts espanyoles i deu escons al Parlament de Catalunya, i això sense saber el nom dels candidats.

Alguns s'han espantat molt aviat i prova d'això és que a Madrid ja corren dossiers que embruten la figura del nou líder de Podem. Se'l relaciona amb el chavisme veneçolà, amb l'entorn de la banda terrorista ETA, etc., etc. S'equivoquen una altra vegada. No s'atraveixen a confrontar idees ni a debatre la impossiblitat de bona part del seu programa electoral. Prefereixen la insídia, la desqualificació, mirar enrere i escampar dubtes que fan mal. Lamentable, de debò. Sembla allò d'en Manelic a Terra Baixa, tot esperant el llop...

Avui Podem resta molts vots al PSOE i a Izquierda Unida. Els de Cayo Lara ja han encarregat a un jove dirigent com Alberto Gar?zón que estableixi ponts de diàleg. Per la seva part, els socialistes estan a l'espera de l'elecció del nou secretari general per prendre posicions davant del terratrèmol que viu l'espai progressista.

Aquest milió dos-cents mil vots han fet tremolar les estructures dels carrers Gènova i Ferraz. Des del PP ja s'ha llençat la idea d'una reforma electoral per a les properes eleccions municipals. Es planteja el tema una altra vegada molt precipitadament i a remolc dels esdeveniments.

Si de debò es vol afrontar la qüestió per guanyar-se l'opinió pública, els partits tradicionals han d'emprendre accions no massa complicades. De primer, limitar el mandats no només als alcaldes, sinó de tota la classe política. Amb dues legislatures de cinc anys n'hi hauria ben bé prou. Però la norma s'hauria d'aplicar a regidors, diputats i presidents. Aquesta iniciativa suposaria una alenada d'aire fresc que els ciutadans agrairien atès que fomentaria la participació en l'acció pública i l'aparició de cares noves.

Un altre aspecte tan necessari com imprescindible és el de la transparència. La tasca pública no pot oferir dubtes i avui a casa nostra les formacions polítiques continuen enfangades en temes econòmics atès que al cap de trenta anys el país encara no gaudeix d'una llei de finançament de partits.

Rajoy proposarà que la llista més votada accedeixi directament a l'alcaldia si gaudeix d'un 40% de vots. Certament, es tracta d'una idea que cal estudiar i que d'entrada no s'hauria de rebutjar. Però és important veure com s'articula atès que a priori sembla que es vulgui canviar un reglament per tal d'afavorir el PP, el PSOE, CiU i el PNB.

Fer les coses a corre-cuita pot ser contraproduent i canviar les normes del joc a deu mesos d'una contesa electoral no sembla la millora manera d'abordar les qüestions pendents en matèria electoral.

Davant d'una situació canviant, en la qual la gent s'està radicalitzant, les forces majoritàries no saben com reaccionar. Continuen amb el pas canviat i sense donar resposta a allò que de veritat interessa la gent. No tenen poder de reacció... i van morint a poc a poc. O si no, al temps.