Una de les mentides més grans propagades per l'espanyolisme -i pels botiflers de Catalunya a sou- és que Espanya és la nació més antiga, que els catalans mai no hem estat una nació, i que sempre hem estat "units". Simplement havíem perdut la memòria històrica, que gràcies en part a les commemoracions del Tricentenari tornem a recuperar. Però també se sol caure en l'error d'atribuir-ho tot a Felip V-com abans tot s'atribuïa a Franco-.

De fet, com he explicat mantes vegades, l'empeny malaltís i criminal de Castella per dominar-nos i exterminar la nostra llengua ja comença al segle XV, amb la instauració de la Inquisició castellana -la religió, una bona excusa, com va servir a França per exterminar els càtars i de pas la nació occitana el 1213, amb la batalla de Muret!-. I el Comte Duc d'Olivares, màxim conseller del rei i l'home més poderós d'Espanya, al segle XVII ja proposa liquidar Catalunya i fer-la un apèndix de Castella... Mentrestant, Quevedo inaugura la catalanofòbia dels intel·lectuals i escriptors espanyols, un cop a Espanya ja no els queden jueus ni moriscos contra els qui combatre.

El "negacionisme" -que, referent al període nazi, a Europa està castigat per la llei, però no pas a Espanya, on els crims del franquisme continuen incòlumes i fins aplaudits pel PP i parts del PSOE, sobretot els referents a Catalunya- és l'actitud habitual dels espanyols, començant pel rei Joan Carles I i, de retruc, el que el succeeix, amb un nom que és una autèntica provocació i insult per als catalans, ja que continua el del botxí -Felip V- que va intentar exterminar definitivament la nostra nació.

Però, com dèiem, les coses vénen d'abans. També ve d'abans la resistència de la terra i, perquè no , la consciència nacional. Un text molt interessant respecte d'aquesta qüestió és el discurs de Pau Clarís pronunciat en ocasió de la revolta catalana o Guerra dels Segadors. És, fins i tot, d'una absoluta actualitat; s'hi mostra la concepció catalana republicana, que admira l'status d'Holanda, enfront del totalitarisme espanyol -com va passar exactament el 1707-14?-. Pau Clarís va ser el primer President de la Generalitat que proclamà la I República catalana, el 1641, a partir del qual es va decidir la resistència armada contra els exèrcits d'ocupació de Felip IV. Vegem algun fragment del seu discurs: "Heus ací Catalunya, esclava d'insolents; els nostres pobles com a amfiteatre de llurs espectacles; els nostres béns, botí de llur ambició; els nostres edificis, matèria de llur ira (...) Davant totes aquestes desgràcies, n'hi ha que pretenen ara de persuadir-nos d'amples negociacions i mansuetuds -és a dir, ja existia la Tercera Via!-. Vertaderament, el qui corregeix el foc amb delicades vares, més aviat l'ajuda que no pas el castiga. Quant de temps fa, senyors, que patim? (...). Castella, superba i miserable, no aconsegueix un petit triomf sense llargues opressions. Demaneu als seus habitants si no viuen envejosos de l'acció que portem per a la nostra llibertat". Ben actual, oi?