Dia Mundial
de la Població
M. Àngels Pagès Calvet. Ventalló.
Des de l´any 1989, per recomanació de l´ONU, l´onze de juliol se celebra el Dia Mundial de la Població. Una oportunitat per centrar l´atenció dels pobles en la importància dels problemes demogràfics, particularment en relació amb els temes de desenvolupament sostenible i de drets humans. Feia relativament ben poc -any 1987- que s´havia arribat a l´habitant 5.000 milions i les previsions eren d´un fort augment en els propers anys. Així s´ha complert en moltes zones del planeta. No és el cas de Catalunya, que en els dos últims anys ha disminuït, segons l´anuari estadístic, en 57.926 habitants.
Que hi hagi molta gent al món no vol dir que «sobri» ningú: totes les persones són útils i necessàries. El capital humà és la riquesa d´un país. Sí que cal trobar solucions urgents per a una gestió més sostenible dels recursos. És responsabilitat de tots els habitants de la Terra de cuidar-la i evitar el deteriorament del medi ambient. El problema més greu és que el consum de recursos no sigui equitatiu -que un 1% de la població acumuli quasi la meitat de la riquesa és inconcebible-. Els alts nivells de la tecnologia actual fan pensar que hauria d´arribar el moment d´alliberar de la misèria la raça humana, però veiem que no és així. El problema de la fam segueix present en molts indrets.
La possibilitat d´una vida digna per a tothom no és qüestió de controlar els naixements sinó que hauria d´incidir en un repartiment més just de tots els recursos mundials disponibles, per la cooperació, la solidaritat i el respecte als nostres semblants.
Els fillols d´Extremadura
Miquel Mompió i Azemar. Riudarenes.
Catalunya en té molts més, de fillols, però els més afavorits són els d´Extremadura, ja que estrenyent el cinturó com hem de fer per mantenir un precari estat del benestar que castiga injustament el Sr. Mas, ens poden escurar 16.000 milions d´euros a l´any que van a casa de la Madrasta, que els reparteix entre els seus fillets. Però això el Sr. Monago pot presumir de rebaixar per segona vegada l´IRPF dels extremenys. En català dues vegades bo, és igual a bobo en castellà. Això és el que estem fent fa molts anys.
No som capaços els catalans d´anar units d´una vegada i deixar d´ésser tan bons i padrins?
El deteriorament
de la sanitat pública
Núria Carreras Jordi. banyoles.
Tot i ser de Muface i poder optar a tenir l´assistència sanitària d´una mútua, sempre he escollit la Seguretat Social. Per dos motius, un d´ideològic, crec en una sanitat pública, de qualitat i per a tothom; l´altre pràctic, entre efectivitat i comoditat, jo trio l´efectivitat i estic segura que fins ara era de més qualitat l´assistència pública que la majoria de les privades.
Però fa uns dies vaig tenir un petit accident i tant el metge com l´infermer em varen recomanar que passés ràpidament a una mútua. Ells ho havien fet, perquè la sanitat pública s´està deteriorant a un ritme alarmant i per fer una senzilla ecografia podia tardar mesos. Em van explicar que això era especialment greu a Girona, en tenir només un hospital gran de referència, el Trueta. Evidentment ja fa temps que veig amb una barreja de tristesa i ràbia com s´està deteriorant un sistema públic que era un orgull per als ciutadans, i que ara encara aguanta pels professionals vocacionals que treballen amb entusiasme a pesar de les retallades, tant de mitjans com de sou.
Com podem permetre que això passi? No penso passar a una Mútua, perquè jo ho puc fer, però i els qui no poden? Hi haurà una sanitat per a rics i una altra per a pobres? És cap aquí on anem? Ah, i que ningú em digui que això també és culpa de Madrid. Aquí tenim un govern que gestiona un pressupost i marca unes prioritats. Potser no se´n recorden, ocupats com estan en el «Procés». Els ciutadans els ho hauríem de recordar, si no ja sabem el que ens espera.
Sol i sang
Rebeca Ruano Delmonte. GIRONA.
Escolti, això ja és pitjor que Lloret. Amb una ganyota irònica contesta: sí, ja ho sé. Però ell ja va aconseguir l´efímera i vulgar glòria personal, tota la que pot arribar a imaginar per qui ve de poble: ser president de Diputació a més de tenir una alcaldia de vila carnavalesca. Ara ja no li calen més empaties. Si en el seu municipi s´esquincen diàriament els nostres joves, si la disbauxa embruta el conviure, si les ordenances són només per als honrats i competents caldrà prendre mesures contundents per fer baixar del seu pedestal tots aquests polítics, que darrere de la diplomàcia s´amaga un covard. Platja d´Aro és avui una ciutat vençuda, fa por i pudor. Només cal anar a locals nocturs de les galeries per veure i comprovar en pròpia pell que la llei no existeix allà a dins. I això ho sabem tots, però qui hi ha de parar atenció mira cap al seu propi melic, que segurament ara ja no se´l troba. I darrere la incompetència s´amaga un doll de prevaricació de la funció pública. El CAP i el servei d´urgències de l´Hospital de Palamós en són bons testimonis i un tem que esgotin aviat el fil de sutura. Els reponsables dels locals evadeixen rutinàriament les seves obligacions i prohibicions. Fins i tot es neguen a demanar ambulàncies i això és senzillament un delicte. Un delicte encobert per la connivència i la indolència de qui ha de vetllar per l´ordre. Després d´això, anarquia?
Que deixin
els càrrecs!
joan garcia. girona.
Em sembla al·lucinant la barra que estan demostrant alguns antics militants del PSC, que tot i haver deixat el partit (i haver-ho fet amb tota la publicitat possible perquè es parli d´ells), mantenen els càrrecs per als quals van ser elegits precisament per la seva militància al PSC. Es parla molt del diputat Elena, però no hem d´anar tan lluny, a Girona tenim la Glòria Plana, que al marge del paperot que ha fet amb la seva candidatura (ara sí, ara no, ara ja ho veurem...) a les primàries del PSC, continua de regidora i de consellera comarcal en representació del PSC tot i haver plegat del partit. És evident que Glòria Plana no tindria avui aquests càrrecs si no hagués estat pel PSC, però s´hi aferra de manera desesperada. És amb gent així que hem de renovar la política? Anem bé
