El document de la sectorial de defensa de l'Assemblea Nacional Catalana sobre una futura força naval catalana m'ha obert un calaix de la memòria on guardava imatges, en sèpia esvaït, de la infantesa. A7: aigua; c3: tocat; c4: enfonsat; etc. Quan jo era petit jugàvem, i força, a "barcus". Ara, són pocs els nens que hi juguen. Però ho fan els grans. O, més aviat, alguns dels grans, amb la qual cosa palesen que seny i rauxa són peculiaritats catalanes de qualsevol edat i temps. Per això, mentre uns es prenen seriosament -amb tota raó i justícia- la qüestió de la futura independència, uns altres la torpedinen amb somnis megalòmans, creient-se que són més del que realment són. I no serveix que l'entitat mare, l'ANC, es tregui les puces de sobre dient que són coses de les sectorials, que els seus treballs no representen l'ANC. És com si Rajoy no fos responsable de les decisions del ministre Montoro; o com si quan un policia apallissa un manifestant o un director general fa un bunyol, tothom, inclosa l'ANC, no demanés la dimissió del ministre corresponent. A més, el Govern també s'ha desmarcat del desvari. El portaveu Homs ho va deixar clar: "Les decisions de les institucions i la política les han de prendre els partits i les institucions". I ho va reblar demanant de "no fer el ridícul". Però la sectorial, impassible. Ja ha anunciat que seguirà amb la publicació de documents sobre "el dimensionament de les futures Forces de Defensa de ?Catalunya". L'ANC ha burxat, greument, un dels defectes, dels fantasmes més temuts del tarannà català: el ridícul. S'ha cobert de "glòria" aquí i ha donat a Espanya l'ocasió de fotre's de Catalunya. I, a sobre, insisteix. Olé!
