o fa pas gaire que l'Audiència Nacional ha absolt els 19 acusats d'un delicte contra les institucions de l'Estat pel setge al Parlament de Catalunya el 15 de juny de l'any 2011; el tribunal entén que la protesta es trobava dins l'àmbit constitucional protegit pel dret de reunió i manifestació, i estava dirigida a configurar un espai públic que tingués en compte la veu dels desfavorits per les polítiques anomenades d'austeritat. Molts dels polítics afectats en aquell setge han manifestat que acaten la sentència però que no hi estan d'acord en absolut i que aquesta hauria de ser condemnatòria; el govern de la Generalitat ha expressat la seva voluntat de recórrer-hi.

Entenc la seva postura, àdhuc la seva preocupació; ara bé, jo sí estic d'acord amb la sentència judicial, perquè el dret de manifestació de qualsevol ciutadà, malgrat que ha d'estar subjecte a les limitacions que imposa el respecte als drets de qualsevol altra persona, no és gens bo intentar minvar-lo mitjançant la criminalització de la protesta que està estenent el govern central del PP a través de molts mitjans de comunicació, i que ha plasmat en la recent llei de seguretat ciutadana anomenada amb raó "llei mordassa". Quan una persona observa que se li neguen els seus drets fonamentals, reconeguts a la Constitució, al treball, l'habitatge, la sanitat i l'educació, què li queda sinó la protesta? I en observar que si protesta massa o amb massa energia és fàcil que s'assegui a la banqueta dels acusats i pugui anar, àdhuc, a la presó, que li queda a aquesta persona?

Segons el diccionari el mot protesta quan precedeix la preposició contra significa negar la validesa o legalitat d'un acte o reprovar-lo formalment. La protesta de l'any 2011 davant el Parlament anava dirigida contra l'aprovació d'un pressupost de la Generalitat amb fortes retallades, que els protestants opinaven que perjudicaria el conjunt de la societat, sobretot els més desfavorits, en els seus drets fonamentals a la sanitat, l'educació, etc., com efectivament així va passar en legislatures posteriors. Jo em pregunto: No hauria estat un gest democràtic per part de totes les forces polítiques atendre en alguna mesura el rerefons d'aquella protesta i, almenys, estudiar si allò que anaven a aprovar al Parlament beneficiava el conjunt de la ciutadania, és a dir, si assolien el bé comú? Un concepte aquest -el bé comú- massa oblidat des de fa massa temps per uns governs obsessionats per l'austeritat.

I fixeu-vos que he dit un simple gest, que hauria ajudat que la classe política i, sobretot els governants, es retrobessin novament amb la ciutadania, eliminant un xic una barrera que malauradament és més sòlida que la que roman instal·lada al voltant del Parlament, que és la desafecció ciutadana envers els seus polítics i governants. Aquesta barrera enterboleix la visió que la ciutadania té de la classe política en general, i no permet veure la tasca abnegada de la majoria de polítics que desitgen assolir el bé comú. Tant de bo aquest concepte s'imposi novament al nostre país i s'abandoni la política d'austeritat imposada per Alemanya, un país més interessat en el retorn íntegre del deute que en el bé comú dels països que integren Europa.