Aquests dies que estic de vacances, m'entretinc a mirar el mar i a imaginar-lo solcat pels vaixells de l'armada catalana. Segons els seus promotors, la flota catalana arribarà als oceans Atlàntic i Índic en un termini d'entre 10 i 15 anys, així que la seva velocitat de creuer serà -calculo a ull de mariner- d'una milla nàutica ?men?sual. No serà una visió gaire agradable pels heroics contraalmiralls catalans veure com els avança un patí de platja carregat amb els sis membres d'una família, però ningú ha dit que els inicis hagin de ser fàcils. Un servidor de vostès, amb el sol mèrit d'haver treballat dos estius en creuers turístics, podrà optar el càrrec de capità de fragata, tal serà l'escassetat d'oficials.

No és d'estranyar que un país el líder del qual sempre té a la boca metàfores marineres comenci a pensar a crear una armada que defensi les seves costes i que participi en les maniobres de l'OTAN al Pacífic, si és que la resta de membres de l'Aliança tenen la paciència d'esperar que arribin els catalans. I no és estrany perquè és el que l'economia demana.

Algú podria pensar que comprar vaixells i avions de guerra -és de suposar que no ens limitarem a defensar les costes i deixarem l'aire al seu aire- és una despesa innecessària en els temps que corren, de privatitzacions hospitalàries i retallades en ensenyament i serveis socials. Res d'això. Una vegada esgotada la mamella de les obres públiques, la millor forma de reflotar l'economia són les armes. Com més cares millor. Parlo de l'economia dels partits polítics, que és la important. Vostès saben la de comissions que hi ha pel mig d'un simple destructor de segona mà, encara que sigui dels que triguen 10 anys a arribar a Tarifa? No ho saben, no. I els nostres governants tampoc no ho sabien, o haurien deixat tranquils per insignificants el Palau de la Música, les obres públiques i les dietes de la Federació de Municipis. Ara s'hi posaran.