Ara som davant d'uns polítics catalans valents que han agafat el brau per les banyes. I reclamen un estat propi per vies democràtiques. Però no sempre ha estat així. S'enviava a la llengua, la religió, i l'esport per fer la feina que els polítics no gosaven. Sobretot la llengua, que defineix l'ésser nacional més que cap altre element, com a embolcall d'una cultura pròpia i definida.

Per això és ben frustrant que quan ha arribat el moment de recollir els llorers, el català hagi estat apartat del crit que millor defineix la més gran aspiració com a poble: in-de-independència. S'ha escollit l'euskera com a vehicle. Greu errada dels experts en comunicació.

Algun geni va oblidar la llengua que utilitzem per pregar, estimar, cridar... Més que un oblit és una vergonya. M'ha explicat que el crit en català no s'adaptava. Vaja, igual que el president Suárez quan va dir que el català no servia per la física nuclear.

Entre certs independentistes hi ha una fascinació per Euskadi i aquest crit és una imposició per plagiar una estètica innecesària a Catalunya. Primer perquè el nostre país té raons sobrades, tradicions, llengua i història per no haver de copiar res a ningú. Entre altres raons perquè som davant d'un procés que ens pot portar a la independència sense haver posat sobre l'escena ni un sol mort.

Quan es va donar pas a les regions i les nacionalitats, a moltes autonomies la primera feina va ser posar-se en mans de les immobiliàries per aconseguir ubicar les diferents conselleries. A Catalunya, no. Només es va haver de desempolsar els palaus per retornar a l'activitat que ja s'havia exercit al llarg de segles, durant la Mancomunitat i durant la Generalitat republicana. Catalunya, tal com va dir a la seu de l'ONU, en un emocionant discurs, Pau Casals, va tenir el primer embrió de parlamentarisme a Europa. Aquesta Catalunya no necesitava cap importació lingüística.