AEspanya, sovint es defineix com a "italià" un polític esmunyedís i astut, de discurs oblic i hàbil en la negociació. Es tractaria bàsicament d'un exemple de la finezza democratacristiana, capaç de posar una espelma a Déu i una altra al diable o, el que és el mateix, de navegar per aigües procel·loses sense que ni el vaixell ni els interessos que representa s'enfonsin. No tant Maquiavel com Guicciardini, no tant el secà del mezzogiorno com la diplomàcia líquida del Vaticà. Si la democràcia moderna s'ajusta a l'imperi de la llei, amb l'exigència de controls externs i la negociació pragmàtica, la "italianitat" de la política ens recorda que la imperfecció de la naturalesa humana constitueix la matèria primera del poder i que fins i tot les utopies amaguen un revers. Encara que, segons hem pogut comprovar en aquests últims mesos, sempre hi ha el risc d'haver d'encarar un conflicte que no es mogui dins dels paràmetres clàssics, sinó que busqui legitimar-se en el distanciament. La pregunta que se suscita immediatament és si les habilitats que serveixen per al dia a dia són les mateixes que calen per afrontar circums?tàncies excepcionals. Parlem de Josep Antoni Duran i Lleida. I parlem, és clar, del moment català.

El líder d'Unió passa per ser el més "italià" dels polítics espanyols. De la suite del Palace al Congrés dels Diputats, Duran encarnava el sentit de l'oposició constructiva enfront de la dialèctica amic/ene?mic del poder. Greixava els interessos del lobby empresarial català mentre coquetejava amb uns i amb altres. De la mateixa manera que Miquel Roca, Duran tenia accés als despatxos, sabia perfilar acords i aconseguia sortir indemne dels en?frontaments parlamentaris. També com Miquel Roca, s'ha dit que li hauria agradat ser minis?tre d'Exteriors i moure's entre Brus?sel·les, Madrid i Washington. Si non è vero, è ben trovato.

Entre Mas i Duran s'aprecia una distància més gran que entre Convergència i Unió, sobretot perquè les obsessions de Mas no les tindria un polític alla italiana. Moure'ns en la metafísica d'allò prepolític -com ha escrit recentment Antonio Papell- resulta molt diferent de concebre allò possible com una categoria central del pensament. Tant Mas com Duran saben que el pròxim 9 de novembre no se celebrarà cap referèndum a Catalunya, bàsicament perquè la legalitat ho impedeix i el prestigi exterior de la Generalitat depèn del seu respecte escrupolós a les lleis. El que ni Mas ni Duran ni Rajoy ni Pedro Sánchez ni, per descomptat, cap de nosaltres sap és què succeirà després. Duran se'n va i tampoc sabem per a què: si per llançar Unió cap a unes plebiscitàries amb un discurs propi o si per deixar definitivament la política. En realitat, tots a Unió segueixen el seu líder o les infiltracions del "dret a decidir" han arribat ja a la medul·la del partit democratacristià? Quina és la tercera via que propugna Unió, si és que en té alguna?, un renovat "cafè per a tots" o un federalisme asimètric que blindi finançament i llengua? I quines expectatives electorals maneja? D'aquí a dos anys potser es vegi amb una perspectiva diferent. La política també funciona com un joc d'intensitats que recrea el passat d'acord amb els interessos del present. I potser llavors alguns trobin a faltar "italians" com Duran. O potser no. Massa aviat per saber-ho.