És molt difícil justificar Jordi Pujol després de llegir la seva carta pública del propassat divendres. No hi ha paraules. Només indignació. I hom té la impressió que aquest és l'inici de tot un seguit d'informacions que possiblement encara seran molt més complicades de digerir per part dels militants del seu partit i de totes aquelles persones que el tenien com un referent de la gestió pública.
Però Pujol ha mort matant. El mateix dia que Convergència presentava Josep Rull com a home fort de la seva estructura, l'expresident donava a conèixer les seves irregularitats, posant-se al servei de la justícia i demanant perdó.
Ara ja no són atacs de Madrid, ni conxorxes contra l'independentisme, ni pressions a CDC, sinó l'autoinculpació com a evasor fiscal del seu fundador, que davant la premsa i les bases nacionalistes havia mentit en un munt d'ocasions, la qual cosa en política és molt greu.
De ben segur que Pujol vol salvar la dona i els fills i s'autoimmola. Però ho fa en uns moments en què el seu ego perjudica de valent el partit que va fundar i l'actual president de la Generalitat. Com pot afrontar Mas la reunió de demà amb Rajoy? Va a La Moncloa amb plom a les ales i sense cap garantia d'èxit. La situació és tan greu que ni ERC ha volgut fer llenya de l'arbre caigut. Fins i tot en Rull s'ha atrevit a demanar passar pàgina, anar cap a una refundació i oblidar-se de la família Pujol. No té més remei per intentar surar davant tanta maror.
Tot plegat porta a una reflexió molt profunda perquè la fins ara primera formació política de Catalunya haurà d'afrontar una crisi d'unes dimensions encara inimaginables. Una nova generació viurà una situació en què es veuran obligats a donar pas a ERC, que, sense mullar-se massa ni arremangar-se, cada dia guanya més vots amb un Oriol Junqueras que sap molt bé quin és el seu objectiu.
Artur Mas ja és un líder del passat. No representa cap alenada d'aire fresc per a una societat que demana a crits canvis radicals. Davant la inutilitat de la reunió amb Mariano Rajoy possiblement el president català pot estar pensant en la seva dimissió i la convocatòria electoral.
Al llarg dels propers mesos els canvis seran inevitables i la refundació de CDC és imprescindible. Resistir no té cap mena de sentit i els convergents gaudeixen d'una fornada d'alcaldes i alcaldesses joves que poden oferir garanties en favor de la supervivènvia d'un partit que fins avui ha estat tan necessari com imprescindible.
I per molt que el senyor Duran Lleida vulgui ara projectar-se des d'una plataforma de centre, en aquests moments hi arriba tard. La seva figura ja no casa amb la transparència que els ciutadans demanen perquè el llaç de la corrupció té una ombra molt allargada i alguns dels seus col·laboradors són a la presó i no pas per patriotes.
El final de Jordi Pujol ha estat patètic i obre una crisi que a Catalunya s'hauria d'aprofitar per aprofundir en la democratització a fons dels partits polítics i redactar una llei electoral que no permetés més de dos mandats per a qualsevol càrrec públic. Seria una nova etapa, lluny d'aquests tristos episodis que només serveixin per fer més aguda la desafecció política.
