Han posat Catalunya a l'alçada del betum i ens han fet fer el ridícul". Jordi Pujol fuetejava amb aquestes paraules els membres del govern tripartit. Era el 2006. També els retreia no tenir el concepte "de la Generalitat com una primeríssima institució" o haver dilapidat el "prestigi i el respecte" que Catalunya tenia a fora. Cosa que, com tothom podia deduir, ell no hauria fet mai.

Molts catalans n'estaven convençuts, d'això. No és estrany que patissin lipotímies i taquicàrdies amb la seva sorprenent confessió de divendres passat, quan Pujol va posar la primeríssima institució del país a l'alçada de les repúbliques bananeres més ridícules. Ara resulta que aquell expresident venerable, que s'havia passat mitja vida alliçonant-nos a tots plegats, amb la seva pretesa superioritat moral de mida XXL, només era un xoriço amb pretensions. Un defraudador fiscal amb unes galtes de pòrtland. Un fariseu que, en privat, no practicava allò que predicavaÉ Quins collons!

Els tertulians radiofònics expliquen que a l'ara Gens Honorable l'obsedia saber quin lloc li reservaria la història d'aquest país. Per ajudar els historiadors del futur a construir aquest mite, l'expresident es va afanyar a treure tres volums de memòries. Una Pujolpèdia que ja ha quedat obsoleta a l'espera del quart volum, el definitiu, que inclourà el culebrot judicial que patiran ell i alguns membres de la nissaga familiar. I fotos de la concessió del títol honorífic de Capità Manaia de la Selecció Catalana de farsants i pispes, un dream-team amb professionals tan categòrics com Fèlix Millet, Fidel Pallerols, Xavier Crespo, el jutge Estevill o Manuel Bustos.