Com tots els dirigents conservadors espanyols, Jordi Pujol posa de catòlic nominal i si descartem que, donada la seva saludable però provecta edat, hagi decidit tornar la pau a la seva ànima, si el seu despullament fiscal no és, només, un acte de contrició, em sembla que queden dues hipòtesis: o els molts confidents que un partit poderós com CiU té als aparells de l'Estat (espanyol), l'han advertit que els rastrejadors són molt a prop i un penediment espontani seria molt valo?rat, o és que el senyor Pujol aplica, en relació amb la seva nombrosa fillada (i alguna nora ficada en els negocis), la tàctica de la camallarga de cap blanc, una au que vola i crida per un lloc, però té els ous en un altre. La camallarga de cap blanc també es fa la ferida per atreure el predador i allunyar-lo de la pollada.
L'esquema de conducta de l'animalet seria igualment aplicable encara que els pollets hagin crescut força i ja estiguin fets uns ocellots (per mèrits propis), es diguin Oriol (nom d'au, per cert) o Jordi. Què no farà un pare per carregar amb les culpes dels fills! Tot encaixa i encara que la carta expiatòria de Jordi pare contingui menys informació concreta -ni un nom, ni una xifra-, menys suc que una roda de premsa de Mariano Rajoy, em sembla que Artur Mas té tan dret a dir que és "un assumpte de família" com el molt honorable valencià Alberto Fabra a presentar-se com algú aliè al sistema cientelar que va heretar.
En una cosa sí que és un assumpte molt familiar: sembla que tant l'avi com els pares i els néts han tingut certa afició muntanyenca que els porta a carregar sacs de bitllets cap als països dels Pirineus (Andorra) o dels Alps (Suïssa), amb la motxilla a l'esquena. Potser els Pujol no poden desoir the call of the wild de la mateixa manera que la llarga descendència del papuchiIglesias Puga estima, a la vegada, la vi?da, l'amor i els paradisos fiscals, i són truans i senyors, i que consti que jo no tinc res contra la cançó lleugera.
