Els unionistes insisteixen, una i altra vegada, que ells també són catalans, i bons catalans... No seré pas jo que ho discuteixi. En tot cas, però, l'argument falla quan diuen que són fonamentalment ?espa?nyols. Encara no he vist mai, per exemple, un espanyol que també se senti català! Tampoc no hauríem de parlar de bons i mal catalans, ni repartir-ne patents. Aquí tenim Jordi Pujol, que semblava l'encarnació del bon català i resulta que és de les persones que han fet més mal a aquest país ?-junta?ment amb la seva família, tan cristiana, per si no fos prou-.

Però sí que podríem parlar de catalans patriotes i catalans que no ho són, i fins i tot de catalans que odien el seu propi país. I en tenim un bon reguitzell: l'Abert Boadella, l'Alícia Sanchez Camacho, Paco Marhuenda de La Razón, quasi tot el PP i una bona part del PSC, a part de Ciutadans i altres extravagàncies. I ara també ens ha sortit un ministre francès, en Manuel Valls, que no només fa declaracions, ara i adés, contra el procés sobiranista, sinó que ha ventat un cop de porta a les aspiracions dels nord-catalans de ser una "regió". "Mes souvenirs a Le Pen"! Aquest no ho hagués fet millor.

Durant un temps la regionalització estava destinada a tenir un paper en la planifica?ció a França, per contrapesar econòmicament i demogràficament la hipercentralització de París. Encara ressonen les paraules d'Alfred Sauvy "París i el desert francès!". Però en aquesta descentralització, pel que fa al Departament dels Pirineus Orientals, les coses es varen fer malament, tot creant l'arti?ficial regió, amb capital a Montpeller, del Llenguadoc-Rosselló.

Es diu que es volia imitar els länder alemanys, però el grau d'autonomia d'aquestes regions inventades en un despatx de París ni de lluny hi arribava.

Doncs bé, ara, ni això. Manuel Valls ha decidit de crear una nova megaregió -que no té en compte les dades històriques, culturals, lingüístiques, ni tan sols econòmiques-, amb capital a Tolosa del Llenguadoc. Què passarà quan la ciutat de Tolosa serà la capital d'aquesta nova megaregió, es pregunten algunes ments lúcides de la Catalunya Nord? Es veuen com a subsidiaris totals de les accions d'altri -primer París, després Tolosa-. I encara es continuen preguntant si poden aspirar a un territori català reconegut, a una regió catalana. Això, per a ells, seria l'ideal -i de fet, tal com estan les coses en aquest territori ultrapirinenc, no poden aspirar a més-. Però ara veuen, més que mai, que la seva relació amb l'estat és per la força. Enyoren temps en què els nord-catalans havien estat capaços de repel.lir altres atacs francesos, des dels guerrillers contraris a l'annexió, fins a l'oposició d'una parida socialista, la Septimània, una regió totalment arbitrària.

Però tot aquest procés -en el context , a més del procés de la Catalunya del sud, que els nord-catalans solen seguir amb atenció, i fins i tot els més militants hi participen activament i ja tenen els autocars per anar l'11 de setembre a Barcelona-,requeriria mitjans de comunicació locals, que hi participés la Universitat de Perpinyà, els empresaris, etc.