Mentre el conseller de Territori i Sostenibilitat, Santi Vila, assegurava fa uns dies al Parlament que la Generalitat no sap com complir la sentència, confirmada pel Tribunal Suprem, que obliga a clausurar l'abocador de Vacamorta, a Cruïlles, retirar-ne les més de dues tones de deixalles que s'hi han abocat des que va entrar en funcionament, fa catorze anys, i restituir l'espai al seu estat original, els camions hi continuaven portant deixalles. "No saben com eliminar les tones de residus que hi ha fins ara, però és que en continuen abocant", declarava l'advocat dels antiabocador, Benet Salellas. Aquesta incongruència és l'exemple paradigmàtic d'una manera d'actuar de les administracions, basada en la política dels fets consumats, que en els últims anys ha generat nombroses situacions conflictives i en les quals el veredicte dels tribunals ha quedat finalment, en molts casos, en paper mullat. Un altre exemple, que es coneixia al mateix temps que els dubtes de la Generalitat sobre com resoldre l'afer de Vacamorta, es produeix a Torre Valentina, a Calonge, on finalment no s'executarà una altra sentència que ordenava l'enderrocament dels edificis Llevantí, però a canvi l'Ajuntament haurà d'indemnitzar els afectats per la il·legalitat que va emparar la seva construcció. De fet, a Sant Antoni de Calonge (com en altres indrets de la Costa Brava) s'han produït altres casos d'edificis aixecats basant-se en planejaments urbanístics, llicències i permisos que posteriorment han estat anul·lats per la justícia, que ha ordenat enderrocaments d'edificis que finalment no s'han executat perquè s'han fet regularitzacions d'aquells planejaments urbanístics i s'han abonat les indemnitzacions corresponents. I no tot s'acaba a Vacamorta i en aquests edificis amb fonaments de paper, sinó que es produeixen moltes altres situacions similars: sense voluntat de ser exhaustius, i com a darrer exemple, dues entitats denunciaven recentment la Comissió d'Urbanisme de Girona al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) per haver incomplert de manera reiterada una sentència del Suprem de l'any 2011 que obligava a la requalificació urbanística d'uns terrenys de Vidreres.
Tot plegat evidencia, d'una banda, la lentitud de la Justícia en aquesta mena d'afers, amb els perjudicis que comporta; i de l'altra, l'escàs respecte de les administracions públiques per segons quines sentències judicials -sistemàticament ignorades- i pel bon ús dels diners de la ciutadania -sovint les irregularitats es resolen amb indemnitzacions pagades amb recursos públics-. I encara més, posen de manifest la manca de controls adequats que alertin i evitin actuacions que amb el temps s'acaben demostrant clarament il·legals i que ja resulten molt difícils de revertir. El cas de Vacamorta torna a ser paradigmàtic: l'abocador va començar a funcionar l'any 2000, i fins al 2003 no va rebre la llicència ambiental de la Generalitat. El 2006 una primera sentència del TSJC anul·lava la llicència i declarava il·legal l'activitat. La Generalitat, en lloc d'acatar-la (hauria estat molt més fàcil que no pas ara, vuit anys després), la va recórrer i va mantenir l'abocador en servei. I va fer el mateix amb cada nou pronunciament judicial fins arribar a la resolució definitiva del Suprem. I ara què?, es pregunta Santi Vila. I és ell qui ha de donar la resposta.
