Aquests són els dies de més trànsit humà de tot l'any. Girona és visitada per estrangers procedents dels cinc continents i nosaltres, per poc que puguem, també procurem moure'ns. Un dogma força arrelat de la modernitat associa les vacances amb el moviment. A poca gent li passa pel cap que la millor manera de passar les vacances, qui encara en pot fer, sigui quedar-se a casa fent vida normal. Les incomoditats inherents a qualsevol desplaçament o l'evidència que aquests són els pitjors dies de l'any per anar enlloc (especialment enlloc on tothom vol anar, com ara la platja o una ciutat popular) no semblen tenir cap efecte a l'hora de dissuadir-nos de moure'ns de casa. Vista la nostra dèria per córrer amunt i avall, costa creure que l'estadi actual de la humanitat pugui ser qualificat en absolut de sedentari.

Però viatjar és un invent mil·lenari i Girona fa molt segles que és una ciutat "turística". A finals del primer mil·lenni, la descoberta de la presumpta tomba de l'apòstol Jaume al nord-oest d'Hispània va donar lloc a la creació d'un seguit de rutes que unien les principals ciutats d'Europa i Sant Jaume de Galícia. Naixia, d'aquesta manera, la peregrinació entesa com un fenomen de masses. Girona quedava situada en la perifèria del Camí de Sant Jaume però tot i així va començar a rebre un doll de pelegrins que creuaven el Pertús i passaven per Girona de camí cap a Montserrat. La visita a la marededéu negra podia convertir-se en una estació més del viatge cap a Sant Jaume o, sobretot a partir del segle XII, quan la devoció montserratina es convertirà en tot un fenomen europeu, ser el destí últim del viatge. És en aquest moment, entre finals del segle XII i principis del XIII, que Girona crearà les infraestructures necessàries per acollir els caminants que deci?deixen fer-hi nit. En estats de conservació diversos, els principals equipaments "turístics" creats aleshores, es conserven encara dempeus.

El primer el trobem a l'entrada septentrional a la ciutat, on actualment hi ha el Centre Cívic de Pedret. Tenim notícia d'aquest edifici des de 1188 i era conegut amb el nom d'Hospital dels Leprosos. El terme "hospital" no té, en aquests moments, cap connotació sanitària. Un hospital del segle XII és, simplement, un lloc on es dóna "hospitalitat" a qualsevol persona que ho necessiti: viatgers, malalts, ancians, pobres, marginats. Tampoc l'hospital de Pedret, que era destinat només als malalts de lepra (o mesells), no complia cap funció d'internament estable, sinó que pretenia mantenir els passavolants leprosos allunyats de la ciutat. De la funció específica que complia aquest hospital ens en donen testimoni les deu finestretes de la part superior de la façana, coronades amb l'escut de la ciutat i una campaneta, que era l'instrument que els leprosos estaven obligats a portar a sobre per advertir de la seva presència. Uns metres abans d'arribar a l'hospital (des del nord), al terraplè que sosté la via del tren, s'hi pot veure esculpit el que queda d'un relleu que representa sant Llàtzer, el personatge de l'evangeli que pidolava menjar sota la taula del ric mentre els gossos li llepaven les nafres (Lc 16, 19).

Uns metres més ençà, just a l'inici de la pujada del Rei Martí, que donava accés a la porta nord de la ciutat, hi trobem l'Hospital dels Capellans, que depenia del capítol catedralici. Tot i ser més proper a l'entrada de la ciutat, aquest hospital complia igualment amb la funció de donar aixopluc als qui s'acostaven a Girona venint del nord. L'edifici, del qual només es conserven alguns elements originals, està encastat a la façana inexistent de l'esglesiola de Sant Nicolau i, fins fa poques dècades, va servir de magatzem de la draperia Escatllar. Unes pinces estrambòtiques al costat est de l'edifici ens recorden encara aquesta dedicació recent.

L'hospital més important de Girona, però, per les seves dimensions i bon estat de conservació, és el de Santa Caterina. D'hospital amb aquest nom, a Girona, ja n'hi havia hagut un des de principis del segle XIII, situat a l'actual plaça del Lleó. A finals del segle XVII, però, el comandament militar de Girona va ordenar enderrocar-lo perquè la seva situació, a tocar de la muralla, el convertia en un equipament inestable per a la seguretat de la ciutat davant de les envestides franceses. L'hospital de Santa Caterina, doncs, va ser substituït per l'edifici que actualment és seu de la Generalitat a Girona i encara ha continuat itinerant: actualment, rep també el nom de Santa Caterina el nou hospital de Salt. Les possibilitats de fer-s'hi un embolic són notables i, si badeu, us podeu trobar agafant un autobús que us penseu que us portarà a Santa Caterina (al bell mig de Girona) i acabar a Salt. A mi ja m'ha passat. Però deu ser només perquè sóc mal viatger i els estius els acostumo a passar tancat a casa.

Per saber més coses sobre la Girona hospitalària, és molt recomanable llegir qualsevol de les publicacions que la historiadora Anna Gironella ha dedicat a aquest tema. Ben especialment, el capítol inclòs al llibre Girona medieval. La clau del regne, que acaba de publicar l'Ajuntament de Girona.