De ben petit m'han ensenyat que la família és sagrada i que també existeix la Sagrada Família. Alguns això ho han portat a la pràctica durant anys i anys. Sempre han estat les mateixes famílies les que han dominat i han tingut el poder en els camps econòmic, social i polític. Sempre solen ser famílies amb molts fills, curiosament. I és clar, donar menjar a tots requereix uns ingressos que la resta de "famílies" catalanes no tenim. Per això, la maquinària familiar inclou sempre establir lligams amb altres clans benestants perquè el diner sempre crida diner. Des del seu pedestal familiar sempre s'erigeix la figura del cap. És el que dóna la cara mentre la resta com si fossin rèmores es van alimentant i engreixant. Aquest comportament provoca que la seva actuació sigui sempre de superioritat. De tenir sempre la veritat absoluta i de creure's els amos de tot. Al final la cobdícia és tanta que acaba esclatant. I això passa a totes les famílies. Sense excepció. Els diners diuen que no donen la felicitat, o potser sí, no ho sé, però el cert és que aquestes determinades famílies catalanes fan cara d'infeliços ara. I no recuperaran el somriure. La resta sí.
