Hem passat del català ?empre?nyat a la Catalunya emprenyada amb en Jordi Pujol. Artur Mas fou el primer a parlar de l'handicap psicològic, del trauma moral que pateix part de la població de Catalunya, causat pel desengany provocat per la doble personalitat i vida d'en Jordi Pujol, en Pujol A, president de la Generalitat, i en Pujol B, pare de família nombrosa. Indignats per aquest lleig afer d'un home doble no ens acabem de refer amb la facilitat de qui té calés i quan si se li espatlla la nevera se'n pot comprar una de nova. No és tan senzill, els cops morals, els disgustos, costen molt de pair. Només mancaria que ara ens assabentéssim que algun altre prohom estimat, militant de CiU, del PSC o d'ERC, estigués igual d'enfangat.

El 15 d'agost en Lluís Corominas, secretari general adjunt de CiU, va anunciar: "CiU necessita un canvi de mentalitat perquè viu amb tristesa el cas Pujol". Només CiU? Catalunya ha envellit, puix que molts que mai han votat a CiU, ni la votaran, sentien afecte i molt de respecte per en Pujol, a qui veien un home d'estat, bon dirigent, honest, confiable, i aquests també s'han sentit traïts. No s'ho poden treure del cap, alguns consellers, em consta, fins ploraren quan se n'assabentaren, se'n feien creus, els resultava increïble. Aquest tsunami polític no para de bufar i aixecar ones d'indignació social en la mesura que ens arriba nova informació sobre els tripijocs de la família de l'expresident.

Dirigents de CiU com una part de les bases del partit estan de dol. La taca confessada per Pujol en un dia d'estiu, no gaire lluny de l'11-S i del 9-N, ha embrutat tota la seva biografia i trenca directament el seu discurs moral. En aquests últims dies que s'han publicat molts papers sobre la figura d'en Pujol, alguns es fan l'eixerit presumint que ells ho sabien tot, fins i tot l'any, el dia i l'hora que el fundador de CiU va adonar-se que havia d'aprofitar el càrrec de president per fer un racó per als fills i per a quan fos vell.

Tanmateix he llegit la defensa aferrissada d'en Vázquez Montalban feta en el diari El País, gens sospitós de ser de dretes, quan a l'any 1984 considerà que Madrid intentava desestabilitzar Catalunya en la persona del president de la Generalitat acusant-lo injustament d'haver comés joc brut financer en el desgavell de Banca Catalana, fins escrigué que en Pujol era víctima de la perse?cució franquista en ple període democràtic per part de dos fiscals, igual que abans ho havia estat pels generals de l'antic règim. Això va escriure l'autor de la magnífica novel·la Galíndez, més conegut pel personatge de ficció Pepe Carvalho: "De Pujol es pot pensar que ha sigut un mal banquer, que és la dreta camuflada, que és lleig, però ningú, absolutament ningú a Catalunya, sigui del credo polític que sigui, pot arribar a la més tènue ombra de la sospita que sigui un lladre".

Una defensa semblant també la va fer Josep Ramoneda i en una entrevista a La Vanguardia afirmava que l'Estat espanyol posava pals a les rodes a l'evolució democràtica de Catalunya, perquè era incapaç d'articular un model d'Estat on cabéssim tots i per això volien tombar amb un procediment abjecte la persona més reconeguda i que més el simbolitzava, en Jordi Pujol.

Com ells dos, molts no cregueren que en Pujol fos un delinqüent de guant blanc sinó un inexpert banquer ficat per imposició paterna en un negoci de finançament i no se li va apreciar cap voluntat de perjudicar els clients o d'enfonsar intencionadament el banc.

A quants ha enganyat? El desànim col·lectiu s'ha estès i no afecta únicament els votants de CiU. Alguns són partidaris de no propagar la brama perquè s'alimenta el descoratjament, no obstant crec que és sa que cada individu en parli i es tregui el trauma del damunt. Cal fer urgentment una teràpia de grup, cal superar la neurosi general, i no ho farem amagant el cap sota l'ala, sinó parlant-ne lliurement, vomitant el malestar, escopint el verí, i se me'n fa que em diguin que faig al joc als unionistes i als que volen, com a pretext, esbotzar la il·lusió del poble.

Convertírem tots plegats Jordi Pujol en un mite i ell ens ha explicat que és humà, i com a humà és un ésser feble que sucumbeix a les temptacions dels diners atresorats pels fills probablement amb la seva complaença i de la seva muller. Quin pare no vol el triomf de la fillada? Això, però, no justifica els procediments il·lícits de com s'ha obtingut el diner. No pot en Pujol emparar-se en la ignorància, ja que si el fill es compra mansions i cotxes de luxe és que tot li somriu i qualsevol pare s'interessa per com el fill gestiona tan ricament la vida.

La teoria més estesa es fonamenta en què l'Estat ha deixat caure en Pujol perquè ja no els serveix per res, especialment perquè ja no és el mur de contenció de l'independentisme d'ERC i de la nova CiU. Una CiU que ha evolucionat en un sentit sobiranista, malgrat la seva oposició; cal recordar que en Pujol, fa dos anys, en un programa de Salvados d'en Jordi Évole, va declarar que no tenia més remei que confessar-se simpatitzant del secessionisme davant els greuges que rebia Catalunya. Ho afirmà resignadament, sense entusiasme, amb la veu compungida: "No puc més, vosaltres sou culpables que em decanti per la independència". Va utilitzar en benefici propi i familiar el PP, el PSOE i el poder financer; ara en Pujol, davant l'horitzó secessionista, ja no els és útil i no val dir que Madrid el denigra per atacar Catalunya perquè fou ell qui confessà que havia enredat Hisenda. Aquesta és la mare dels ous.