Blasmen Pujol. Seria, pels independentistes, un ninot corrupte que deixa caure "Madrid" quan ja no és útil per aturar l'ànsia emancipadora del poble de Catalunya. Anàlisi -ultrainjusta i paranoica- ignorant de la realitat. Qui són Jordi Pujol i família, està clar i dit des de fa uns trenta anys: Harpagon amb barretina i espardenyes. Però ignorar que Catalunya avui està on està per acció o influència seva, és stalinista o estúpid. I els estúpids mai han servit per a gaire res. Com a màxim, per a carn de canó.

Pujol i família són material judicial i fiscal i ell és responsable de la decadència econòmica de Catalunya. Està clar que sí. Però també ho és de la recuperació de la llengua i la cultura catalanes. Si no hagués estat per lleis i accions (creant xarxes clientelars tot sovint) impulsades pels seus governs, i recolzades transversalment, que han recuperat la consciència i la identitat nacionals, no s'hauria produït la reacció vibrant contra el menyspreu sofert amb l'Estatut ni s'hauria creat un estat d'opinió i unes condicions on els segregacionistes poden pescar amb facilitat.

Negar aquesta realitat és tancar-se al seu àmbit natural: radicals i forassenyats. Els ciutadans que no es deixen véncer ni per emocions ni per exaltacions messiàniques, que se senten ciutadans europeus i que d'aventures, les justes i com més privades millor, no en voldran saber res de personal tan il·luminat. Ja els costa veure positiu que al món ningú ens faci costat, que ningú sigui capaç d'assenyalar cap benefici material concret de l'escissió i l'enfrontament i els mosqueja que prediqui independència qui busca impunitat i que els únics missatges siguin l'autoafirmació i vagues promeses de futur idíl·lic. Si, a més, els excomuniquen la seva història recent, no veuran cap futur, res creatiu o positiu a fer, amb els que criden a la carlinada versió segle XXI.