Artur Mas enceta el nou curs polític envoltat d'incògnites i maldecaps. Amb unes enquestes que indiquen un lideratge en hores baixes, està disposat a signar la consulta del 9N, tot sabent que des de Madrid no li permetran instal.lar les urnes als carrers i places de Catalunya.
El president de la Generalitat ha estat fins ara l'alma mater de tot el procés cap a la independència. Sense ell, tot aquest camí cap a Ítaca hauria estat impossible. Ningú no li pot negar la seva tossuderia per assolir un objectiu que avui sembla impossible, malgrat que segur que els passos fets fins ara no cauran en l'oblit. Però avui Mas ja no marca una agenda en què el gran protagonista és Oriol Junqueras. El republicà necessita temps abans de fer el pas definitiu cap a la plaça de Sant Jaume. De moment, li ponen totes pe?rò encara no vol seure cara a cara amb Mariano Rajoy a La Moncloa. Prefereix veure en primera fila el desgast d'un president que cada dia té menys companys de viatge i un partit en crisi i desorientat. I més després de la carta inculpatòria del mes de juliol de Jordi Pujol, que a les files convergents ha fet més mal que una pedregada de mitjans d'estiu.
Amb aquest panorama no gaire clar, encara es desconeix el paper que jugarà Duran Lleida d'ara endavant. Les seves calculades manifestacions dels darrers dies fan pensar que la seva estratègia pot ser molt diferent a la traçada per Mas. Per primera vegada en molts anys, la federació de CiU tremola i es pot esquerdar en qualsevol moment ateses les distàncies entre uns i altres. El democratacristià és un calculador nat i sap que Convergència haurà de patir una llarga travessia del desert davant d'una ERC renovada que està cridada a dirigir el país al llarg dels propers anys. Però en política mai no se sap què pot passar... i no diguis blat fins que no sigui al sac i ben lligat.
Artur Mas és conscient que al carrer perd vots a gabadals, per la qual cosa ha d'intentar esgotar la legislatura, tot esperant un miracle. Al llarg dels propers dies els actes reivindicatius de la Diada -per molta gent que hi hagi als carrers de casa nostra- no donaran cap rèdit al president de la Generalitat, sinó qui sumarà suports seran Carme Forcadell i una ERC a l'alça.
Sense el suport electoral habitual -avui CiU perdria una vintena de diputats més i se situaria en una forquilla de 30-32 diputats-, sense interlocució amb Madrid, depenent d'ERC parlamentàriament, amb un Duran desmarcat que va a la seva i amb l'afer Pujol que pot implicar altres dirigents convergents, Artur Mas sembla del tot amortitzat.
En els propers mesos Catalunya viu?rà moments intensos. No serà fàcil trobar sortides a una situació que al llarg d'un any ha donat vida als favorables i als contraris a la independència. Però a les portes ja de la data del 9 de novembre, la pel·lícula arriba a la seva fi. Abans, però, seria bo que els polítics s'adonessin que no es pot jugar amb els sentiments dels ciutadans. Artur Mas ha conduït un procés de transició tan complicat que com sempre passa en aquests casos, el pilot resta a l'andana mentre el tren canvia de via.
