Cervantes, al Quixot, ja denuncia la "neteja ètnica" practicada pels espanyols contra qualsevol minoria o col·lectivitat no castellana, com els moriscos, i per tant, als jueus, que a ell l'afectava personalment. I no ho diu, però sí que ho fa el seu contemporani Quevedo, quan ja no queden ni jueus ni moriscos per atacar i discriminar, queden els catalans: Quevedo, que era un antisemita de marca, inaugura la catalanofòbia dels intel·lectuals espanyols, que arriba fins a Pérez Reverte Vargas Llosa. Cervantes ja assenyala un punt d'aquesta discriminació, que és la llengua. I afirma, en contra de tot el que es diu i s'escriu a Espanya des del seu temps, que els escriptors de totes les nacions -incloent els bascos, afirma-, han d'escriure en la seva pròpia llengua.
En efecte: el més sorprenent i inquietant del nacionalisme espanyol és la seva catalanofòbia en l'aspecte lingüístic. L'enyorat Francesc Ferrer, per definir-ho, va encunyar un terme, "glotofòbia" (odi lingüístic). Hi ha res més innoble, més pervers, de més mala persona, que odiar una llengua? I això encara es fa més estrany quan qui odia i vol perseguir és un escriptor, es digui Javier Cercas, Antonio Machado, Pérez Reverte, Jon Juaristi, Fernando Savater a Vargas Llosa. Naturalment, tota aquesta patuleia ajunta l'odi lingüístic amb l'odi ètnic contra Catalunya, que volen acabar de fer desaparèixer. Només cal llegir l'enèsim manifest anticatalà, signat per "intel·lectuals" espanyols, com els al·ludits, amb la participació del bo i millor de PP i del PSOE.
Mai ens han volgut convèncer, ni molt ?menys seduir, sinó vèncer. Feijoo, al s. XVIII, ja ho va deixar dit: "La introducción del lenguaje forastero es nota indeleble de haber sido vencida la nación a quien se despojó de su antiguo idioma". Tàcit, força abans, havia escrit que "els esclaus parlen la llengua del seu amo", vet-ho aquí.
El procés de persecució del català i de ?substitució lingüística comença al s. XV, amb l'establiment de la Inquisició castellana; al s. XVI ja fa el seu eficaç curs i al s. XVII és un projecte del comte duc d'Olivares, i finalment entre 1707-1714 Espanya, amb els borbons, de maleïda memòria, endega la "solució final": prohibició total i extermini. Ni un sol moment, però, Espanya no deixa de promulgar lleis contra la llengua catalana.
El 1768, el Consejo de Castilla va aprovar la següent reial cèdula: "Finalmente mando que la enseñanza de primeras Letras, Latinidad, y Retórica se haga en lengua ... y diligencia (per part de totes les entitats i administracions de l'estat) en extender el idioma general de la Nación". Uns quants anys més tard, el 1773, el president del Consejo de Castilla denega el permís per editar llibres de catecisme i d'altres matèries en català així: "Entendiéndose la impresión solamente en Castellano y Latín, pero no en Cathalán".
El 1780 Manuel de Godoy estableix que "en ningún teatro de España se podrán representar, cantar, ni baylar piezas que no sean en idioma castellano". I així fins durant tot el segle XIX, XX i XXI, amb Wert.
