Drets qüestionats,
o sencillament ignorats
JOAN JANOHER I SADURNI. vulpellac.
Cada dia que passa t´adones del que representa viure amb llibertat, i no sentir la pressió de la intolerància. A mesura que avancem en pro de poder demostrar el que som com a poble, s´esdevé una qüestió prou feixuga, que radica molt dins la voluntat dels ciutadans, en la qual s´observa la diferència de criteri entre nosaltres mateixos. Llavors, seria convenient, i ara és el gran moment, de manifestar i de demanar la transparència del Govern català.
Pronunciant-se obertament a favor del que desitjaria sentir la nostra comunitat, almenys això seria l´inici d´un convenciment davant les negatives amenaçadores del Govern central per frenar el procés de la consulta. Plegats podem, i hem d´aconseguir fer-ho, només hem de moure el fils, i mullar-nos amb criteri útil, i responsabilitat, convençuts d´assolir la fita i desvirtuant-nos de les pors, donant mostres clares de civisme pur i clar de la nostra idiosincràsia.
Dins els interrogants existents de si ens deixaran o no fer la consulta, caldrà prendre, doncs, una determinació democràtica d´una possible convocatòria legal unilateralment parlant a tots els ciutadans i ciutadanes de capitals, municipis i pobles d´arreu del país com a suport del dia 9-N, si no podem utilitzar les urnes. Considero aquesta acció encertada, on la resposta seria més que òbvia de cara a l´opinió internacional, com a mesura cívica a tots els efectes jurídics i constitucionals.
Oportunitats i oportunismes
frederic tort escalé. girona.
Sovint es parla, sobretot en l´àmbit municipal, de polítiques per potenciar el teixit associatiu, moviments socials, etc. D´entrada, qualsevol iniciativa encaminada a donar suport a entitats i moviments socials locals és positiva. Tot i així cal tenir en compte com es plantegen aquestes polítiques des de les institucions per no caure en el parany de l´oportunisme polític (per quedar bé) i perdre les oportunitats que un teixit associatiu viu i actiu ofereix al conjunt de la ciutadania.
Malauradament, les institucions tenen tendència a concebre el teixit associatiu/moviments socials com un perill, perquè sovint qüestionen i posen en contradicció amb arguments sòlids la praxi de la política institucional clàssica. Les institucions obliden i obvien que la perspectiva de les problemàtiques socials i qüestions ciutadanes que es té des de l´òptica dels moviments socials/entitats que treballen a peu de carrer és diferent i sovint més objectiva que la que es té des de les sales de plens o despatxos. La pressió que s´exerceix des dels moviments socials és la que moltes vegades converteix l´oportunisme dels que s´apoltronen en càrrecs institucionals en oportunitats reals per a la ciutadania, com per exemple les lluites que han aconseguit aturar centenars de desnonaments.
El foment d´un teixit associatiu crític i autònom, lliure de tuteles institucionals innecessàries, és una oportunitat, mai un perill. Si volem canviar la manera caduca de fer política municipal, cal concebre els moviments socials com a oportunitats per superar les enormes limitacions de la política institucional i eradicar les praxis basades en l´oportunisme de grans discursos, sobretot en èpoques preelectorals, que s´omplen la boca de suport al teixit associatiu però que no fan més que perpetuar el model actual perquè res canviï.
La independència, entre medalles
i defraudadors
JOAN BORONAT LECHA. BLANES
A part de la primitiva classificació en rics i pobres, a Catalunya podem distingir cinc subgrups: 1. Els catalanistes, que volem una Catalunya lliure; 2. Els espanyolistes, que volen una «España grande»; 3. Els que tenen por (mal considerats indecisos); 4. Els federalistes (subdividits en ingenus i hipòcrites); 5. Els que s´abstenen del tema independència. Els del grup 3, no són indecisos perquè saben el que volen; els agradaria una Catalunya independent però amb garanties; són catalanistes, però els traeix la por, no dels atacs espanyolistes, sinó d´arriscar la seva còmoda vida; els trobem, amb les naturals excepcions que confirmen la regla, entre les classes benestants; entre els que tenen una bona feina i pensen que serà per sempre; entre els jubilats amb una bona pensió; i, sobretot, entre la casta política, tot i que, cara al públic, advoquin per la independència (també pura hipocresia). Quant als afiliats i seguidors federalistes, o són ingenus, perquè no veuen que al caciquisme espanyol no li interessa una Catalunya que administri les finances i la cultura pròpies (y encima, hablan catalán); o són hipòcrites, perquè saben que Espanya no cedirà al federalisme, però fan veure que no ho veuen. L´única manera d´arribar al federalisme, o al confederalisme, és aconseguir primer la independència i després, si interessa, negociar, d´igual a igual, amb els veïns que somien en l´Espanya gran. De totes maneres, els pobles d´Espanya ja quedaríem federats, i agermanats, a través de la UE.
Canviant de tema. També és pura hipocresia, per fer servir un adjectiu suau, que Espanya presumeixi i defineixi com a espanyols tants esportistes catalans que guanyen copes i medalles, mentre que els que defrauden només se´ls defineix com a catalans.
