Desprès d'un breu període anterior, des de 1987 fins ara, Duran regeix els destins d'Unió. I malgrat les constants notícies de la seva fi com a dirigent, encara el partit es veurà sotmès a la seva antidemocrática i fèrria direcció per espai d'algun temps, perquè tal com ha expressat, de què viurà? Només s'arriba a aquesta conclusió quan es té un sentit patrimonialista de la política i els càrrecs. Òbviament Duran té capacitats polítiques singulars, però ja fa temps que practica la democràcia inversa, que és posar a la gent com a mitjà i no com a finalitat de l'acció política. Per higiene democrática ho ha de deixar. I per salvaguardar el projecte d'Unió que sense ell continuarà sent un referent de la societat catalana. Ara, ens anuncia que "vol refundar un espai polític des de pautes i maneres diferents de fer política i des de valors morals, socials i cívics diversos que l'inspirin". Doncs molt bé, però des de fora d'Unió. Duran ha de treure les urpes d'UDC per no portar el projecte a la ignomínia. El partit continua tenint idees i persones vàlides, tal com deia el poeta Bécker "tot esperant la mà de neu que sàpiga arrencar-les". Si Duran diu voler refundar no se sap què... Molt bé: bon vent i barca nova. Un dels principis inspiradors d'Unió és el de la subsidiaritat que ve a significar l'opinió vinculant dels diferents territoris. Girona sempre ha estat un gra a la sabata de Duran, perquè s'ha volgut fer prevaler, per sobre d'una concepció centralista i presidencialista, la valoració de la militància en ordre a tenir els dirigents que democràticament s'escollien. Ara no és així, Joan Cañada i Montse Surroca han portat el partit a Girona a la seva pitjor època d'obscurantisme i estalinisme. Quan es va inaugurar la nova seu es va decidir instal·lar una gal.leria de fotos dels que havien estat presidents del partit a Girona, i dels líders d'Unió de Joves. Duran, abans d'entrar a la sala, es va asegurar que fossin retirats els de Narcís Oliveras, Pere Vidal, Enric Millo i Mari Creu Guerrero, tots ells discrepants amb Duran i, òbviament, fora del partit. Abans de la febrada independentista actual, els més joves van instal·lar una estelada a una finestra que corresponia al seu espai de la seu. Des de Barcelona van ordenar la seva retirada i els responsables van ser convidats a marxar del partit. En la celebració d'una calçotada nacional a Valls, Duran no va entrar al pavelló fins que els joves no van retirar unes estelades penjades com a elements decoratius. Com es veu, la subsidiaritat és pura filfa.
Duran, com tots els líders que es creuen ungits per la gràcia de Deu, elimina sistemàticament tots aquell que li han prestat la seva dedicació i lleialtat. És una qüestió psicològica. És com si volgués eliminar els testimonis de les seves trapelleries. Bé, tots menys un, el seu particular ministre de finances que li permet mantenir el seu estatus "Palace" i altres bagateles. M'estic referint a Sánchez Llibre. Però a on son Vicens Gavaldà, Jordi Petit, Eugeni Pérez Moreno, Enric Millo, Carles Puigdomènech... Per cert, Montse Surroca va dient que ni el mateix Sánchez es lliura dels atacs d'ira del líder suprem quan entra en estat de correcció fraterna. Montse Surroca era una passant d'advocat de poc més de 500 euros mensuals quan va ser promoguda per la secretaria d'organització del partit a Girona. En primera instància Duran no la va voler i només la decidida intervenció d'organització intercomarcal reclamant el principi de subsidiaritat la va portar al Parlament de Madrid on es va acabar guanyant la voluntat del líder. Per aquesta raó encara riuen els responsables de Girona quan Duran li va atribuir a Sánchez la feliç trobada de Surroca, fa dos anys a l'esmorzar d'estiu d'UDC a Palafrugell.
El 21 de gener de 2013 l'Audiència de Barcelona dictaba sentència pel cas Treball. En un dels seus punts diu: "Es declara la responsabilidad civil, en qualitat de partícip a títol lucratiu, d'Unió Democrática de Catalunya..." Des de mesos abans Duran s'esforçava sense èxit per desaparèixer de les peticions de les diferents parts afectades com a testimoni, la qual cosa l'hauria obligat a a declarar. Per evitar la foto, el president d'Unió accepta un acord traduït a la sentència esmentada, que obligava a pagar 388.000 euros al partit. Aquest és el preu de la no fotografia. A sobre, tots els militants van rebre una carta de la direcció nacional demanant una derrama per sufragar el pagament. Malgrat que Duran havia declarat que "si hagués financiació irregular jo hauria de demanar perdó i hauria de dimitir...", res de res. Es creu imprescindible i carrega a Unió de deshonor. La culpa sempre és d'algú altre que acaba fora del partit. Ell s'oblida que els cementiris són plens de gent que es creien imprescindible i carrega onerosament el patrimoni de milers de militants que una i altra vegade es repeteixen el paràgraf del romanç: "Deu, que bon criat si hagués un bon senyor".
