en la perspectiva de la convocatòria de la consulta prevista per al 9 de novembre hi ha coses que no acabo de veure prou clares. Algunes ho són: el Govern central té els mitjans per aconseguir la suspensió de la convocatòria, perquè en té prou d'invocar davant el Tribunal Constitucional l'article 161.2 de la Constitució. I a més dels mitjans, té la voluntat expressa d'impedir-la.
Els meus dubtes es concentren aquí, a Catalunya. Com a ciutadà, entenc que se'm consulti per conèixer la meva opinió, però opinar no és decidir. I el dispositiu jurídic de la llei de consultes, que el Parlament previsiblement aprovarà el dia 19, està pensat per conèixer l'opinió dels ciutadans. Presentar això com un exercici del dret a decidir em sembla distorsionar la realitat política, com si una opinió majoritària favorable a la independència fes innecessari un referèndum d'autodeterminació. I no em quadra que el president Mas insisteixi un dia als empresaris que és només una "consulta", per parlar després al seus parlamentaris del "dret a decidir". No ho entenc, si es refereix a la consulta que formalment es preveu convocar per al 9 de novembre.
El segon dubte neix de la confu?sió sobre la legalitat de la consulta. Mentre Catalunya no sigui independent, el seu dret no té una vida pròpia aïllada de l'ordenament jurídic espanyol. Per tant, una llei catalana suspesa pel Tribunal Constitucional no pot donar cap marc legal a la consulta. La cosa em sembla clara, com ho semblava al portaveu del Sindicat de Policia de Catalunya que va apuntar la inhibició dels Mossos en la garantia d'una consulta il·legal. L'exemple em sembla interessant, per dos motius: els policies estan formats en el respecte a la legalitat, i sense la col·laboració de la Policia de Catalunya la consulta és poc viable en la pràctica. I poc creïble la qualitat democràtica del procediment. No cal entrar en disquisicions sobre legitimitat i legalitat: imaginem que per a la consulta es fa servir la llei catalana, tot i estar suspesa. Aquesta llei (article 15), encara no aprovada, preveu una Comissió de control, que ha de resoldre els recursos sobre incidències plantejades sobre la consulta. També, però, indica que les seves resolucions tanquen la via administrativa. Amb la llei suspesa, és evident que no es podran presentar recursos a la jurisdicció contenciosa, perquè els tribunals, que no poden saltar-se la legalitat, els haurien de rebutjar. No podrien aplicar una llei suspesa. Sí, són tribunals d'un Poder Judicial únic per a tot el territori espanyol. Però els que creguin que en poden prescindir, que presentin alguna alternativa als òrgans jurisdiccionals professionals existents. Podem inventar-nos jutges per a l'ocasió, però això afeblirà la credibilitat del procés.
Un dels avantatges de l'Estat de dret és la seguretat jurídica. Els poders públics actuen d'acord amb regles preestablertes, i els ciutadans estem en condicions de preveure què faran les autoritats. Els que manen tenen límits imposats per les normes, de manera que podem suposar també allò que no faran. Les normes poden semblar inconvenients o injustes; poden fins i tot ser-ho, i la seguretat jurídica pot servir per estabilitzar situacions intolerables. Cal admetre, però, que poder preveure els comportaments dels governants té algun avantatge. Com a mínim, els discrepants poden establir millor l'estratègia d'oposició. I, a banda de principis, convé fer les coses bé. Si el món ens ha d'escoltar, la veu de la ciutadania de Catalunya s'ha de transmetre de manera clara i ordenada. La confusió dels plantejaments i el desgavell jurídic no ajuden gens.
