Barcelona va ser escenari dijous, novament, coincidint amb la fita històrica del tricentenari de la caiguda de la ciutat el 1714, d'una manifestació de magnituds extraordinàries, la tercera mobilització massiva consecutiva que aconsegueix el sobiranisme català. La convocatòria de l'ANC i d'Òmnium va treure al carrer, de forma organitzada, disciplinada i cívica una gernació de magnituds difícilment comparables amb res vist en temps recents a Europa. Això és l'essencial. Naturalment, els mobilitzats són només una part de la població de Catalunya. Però una acció humana d'aquesta envergadura no pot ser menystinguda o ignorada; menys encara quan es produeix amb reiteració.

L'acció era convocada com un clam a favor de la consulta sobiranista prevista per al dia 9 de novembre, per bé que l'expressió majoritària dels manifestants era directament un clam independentista. La força de l'acció realitzada i la insistència amb què els seus responsables van capitalitzar l'èxit com una exigència popular innegociable de celebració de la consulta sotmet el Govern d'Artur Mas a un grau més de pressió. CiU es troba en una situació extremadament compromesa; té, d'una banda, un soci parlamentari -ERC- i unes entitats sobiranistes que li exigeixen que tregui les urnes al carrer encara que el Tribunal Constitucional ho declari il·legal; té, a l'altra banda, un Govern central que ha decidit oferir una implacable resposta jurídica a la convocatòria de consulta i no té cap intenció de variar-la, preocupat només, amb clamorosa miopia, per la seva imatge de solidesa a Espanya i conscient que és CiU qui haurà de trobar la manera de sortir del pas on s'ha col·locat. Assistim, literalment, a un pols. I els ciutadans, sigui quina sigui la seva posició política o identitària, el contemplen amb molts dubtes. En comptes de donar-hi respostes, els partits promotors del 9-N s'encastellen en la idea que l'únic pla és votar per tal de no posar en evidència que mantenir la unitat els resultarà extremadament difícil si han de pactar alternatives. En aquests moments d'incertesa i d'agitació social, és important veure que el president de la Generalitat, Artur Mas, no s'ha deixat portar per l'eufòria, a diferència del que va passar amb la manifestació de 2012. Mas va dir a principis d'aquesta setmana que "no és una batalla de testosterona. És una batalla de neurones" i divendres, unes hores després del massiu clam de centenars de milers de catalans, va advertir que per celebrar la consulta "s'han de donar les garanties democràtiques perquè la gent de tot el món i d'Europa entengui que és un resultat que correspon a la realitat del país".

La solució a aquest atzucac ha de ser oferta indefugiblement pels polítics de Barcelona i Madrid a qui correspon la responsabilitat, i ha de ser una resposta que garanteixi dos objectius: cal atendre la majoria social que demana ser escoltada i cal trobar la manera legal i segura de fer-ho. Correspon als enginyers de la política i el dret canalitzar aquest extraordinari moment. Els instruments han de ser, ben segur, el diàleg, la imaginació i el rigor. El comportament modèlicament cívic, civilitzat, familiar i festiu que va presidir la "V" de la Diada no suggereix cap demanda d'avançar cap a solucions basades en la col·lisió. No és aquest l'esperit que dijous es palpava a Barcelona.