El col·lapse de la figura de Pujol, arrossegat per la seva pròpia confessió d'un dilatat frau fiscal que ha durat 34 anys i per les sospites que membres de la seva família podrien haver actuat com a cobdiciosos comissionistes fins a enriquir-se de manera obscena, ha posat en evidència tot el sistema sociopolític català, íntimament lligat a l'espanyol, del qual el fundador de CiU era una de les quadernes vertebrals.

En les grans democràcies i en circums?tàncies normals, els líders són com corredors de relleus: prenen un testimoni institucional a la seva arribada i el lliuren a la seva sortida, però la carrera en si transcendeix la seva pròpia personalitat. Compleixen, en definitiva, un rol prefixat, i encara que el carreguin de singularitat i deixin, per tant, empremta en anar-se'n, el joc institucional els envolta i es manté constant. Però en el cas de Jordi Pujol, ell va ser, en primer lloc, un dels artífexs del sistema -el règim constitucional espanyol es va fer amb la contribució impagable del catalanisme polític, personificat en Miquel Roca però amb Pujol entre bastidors- i, en segon lloc, l'inventor del rol que jugarien ell mateix i els seus companys d'armes. Convergència, aliada amb la petita i històrica formació democratacristiana UDC, va definir el modern catalanisme polític i el seu paper a l'Estat espanyol. Un paper creatiu i estabilitzador que es va desenvolupar completament durant la transició i a partir de 1993, quan el PSOE va necessitar completar la seva majoria amb el concurs dels partits perifèrics. Pujol va infondre tranquil·litat la nit del 23 de febrer de 1981, va permetre a Felipe González una sortida honrosa del poder, va facilitar a Aznar la seva arribada a La Moncloa i va evitar que sotsobrés el vaixell democràtic en la difícil conjuntura de 1996, amb el PSOE desgastat i gairebé inhabilitat i el PP faltat de la confiança suficient per prendre el relleu.

En aquest marc, l'enfonsament de Pujol, la seva sortida precipitada de la fornícu?la de la història per sumir-se en els inferns de l'opinió pública, deixa un buit en l'esdevenir del país. De Catalunya, però també d'Espanya en el seu conjunt perquè trontolla tota l'obra intel·lectual de qui ens va mentir en fer ostentació de valors ètics i polítics que ell mateix no practicava en absolut. Aquell patriotisme colaboratiu, capaç de conciliar la passió per Catalunya amb altres adscripcions i identitats fins a donar lloc a la personalitat complexa del Principat, no era més que una entelèquia ordida per aconseguir durabilitat i estabilitat personals, per seguir mantenint la posició familiar eminent que li va permetre dissimular una corrupció rampant que va fer del seu entorn un gran femer, les olors viciades del qual han començat a escampar-se pertot arreu.

Pretendre, en aquestes circumstàncies, que la construcció catalanista no s'ha de ressentir del descrèdit de qui la va fundar, la va implementar i la va gestionar durant 23 anys -i la va tutelar durant onze més des del patriarcat moral de la seva posició superior- és senzillament absurd. Es vulgui reconèixer o no, el catalanisme polític, que sens dubte ha sorgit de sentiments sincers de grans sectors catalans, haurà de reconstruir-se íntegrament sobre altres valors i altres mitologies, fent abstracció d'aquest període ominós en què s'han utilitzat els ferments patriòtics per romandre en el poder i apilar un gran patrimoni familiar l'abast del qual comença a esglaiar.

No es tracta, en fi, de reescriure la història passada, un designi impossible, sinó de recuperar el nom de les coses fent tabula rasa de la gran decepció i deslligant el que va haver-hi de genuí en aquella gran aventura del que ha de ser llançat a l'exterior, al costat de la memòria ja irrecuperable del gran falsari.