Un pas més en un procés iniciat fa tres-cents anys, que no sabem quan acabarà. No serà, de segur, en un termin curt, com molts diuen i, el que és pitjor, ens volen fer creure. El 9N no hi haurà consulta. Per què? Perquè els "altres", els felipistes -l'etiqueta torna a escaure d'allò més bé-, en són més i tenen més canons. Com aleshores. Barcelona va caure després de tretze mesos de setge, però portava una motxilla secular de llibertat i independència. I d'unitat davant l'escomesa.

Ara és diferent. Durant molts anys, l'independentisme ha estat el somni amagat d'uns quants. I prou. Vegin, si no, el tarannà dels actuals dirigents polítics i socials (no dels econòmics, que ja sabem amb qui estan sempre). Per exemple, Jordi Pujol i Artur Mas. L'actual president es va "convertir" a l'independentisme tot just fa dos anys, empès pel seus problemes polítics; Pujol, curiosament, alguns mesos després. Per això, molts indecisos -n'hi ha a dojo- diuen ara: "Per què volem la independència? Si essent una autonomia roben com han robat, què faran si tenen la clau de la caixa gran?"

Diuen que el resultat està frec a frec. Però sumin els "no sap, no contesta" i guanya el "no". Per què? Perquè no ha calat la realitat, la consciència de tot el que representa aquest procés. I molta gent no se'n refia. No s'ha explicat, amb pros i contres reals, el futur. I era per aquí per on s'havia de començar. Per preparar el camí sense trompetes ni fanfares, sense llonganisses per lligar gossos. Un procés així s'ha d'afrontar amb tots els trumfos a la mà. Si no, és tornar enrere.

PS.- Sóc pessimista, però orgullós de ser d'un poble que sap anar per davant dels seus dirigents.