Encara no estic recuperat de la ressaca de la Diada. Quin clam, quina festassa, quin civisme, quina impressió que vam viure a Barcelona l'11s2014. Oficialment, reclamàvem "el dret a decidir", encara que em penso que emocionalment la gran majoria teníem molt clar el que votarem quan arribi el dia, si és que arriba. Als de Roses, juntament amb la resta d'independentistes empordanesos, ens va tocar formar part de la gegantina senyera humana al "tram" 19, al voltant del "pirulí" a la cruïlla entre Passeig de Gràcia i Diagonal. Allà, l'ANC havia col·locat en Sergi, un speaker que tenia l'encàrrec de procurar que la senyera es desdoblés per donar la volta a l'obelisc. Jo no sé si ja d'entrada la idea era bona, però el que està clar, és que el pobre Sergi no se'n sortia de cap de les maneres. Les seves instruccions per la potent megafonia eren contradictòries, confuses, impossibles d'obeir. Eren unes propostes tan erràtiques com les que fa el govern de Madrid, que com molt bé va explicar ahir l'Alfred Bosch (ERC) és qui ens diu que hem de passar la cruïlla (cap a la independència) en verd (és a dir, de forma legal), però com que és l'amo del semàfor, el manté sempre en vermell. Però igual que en Sergi no ens va poder aigualir la festa demanant-nos que miréssim cap al Besòs i al Llobregat alhora, tampoc ens frenaran des de Madrid uns polítics que no consideren necessari escoltar-nos i que fan ulls clucs a les nostres reivindicacions.
Altrament del que molts es temien o desitjaven, tampoc el reconeixement de determinades irregularitats fiscals de qui molts consideraven un "molt honorable" exemple, va frenar, ni aigualir, ni desinflar els anhels de llibertat d'una immensa majoria del poble de Catalunya. La confessió d'en Jordi Pujol no només no va restar ni un sol home a la manifestació, sinó que tampoc ha minvat la il·lusió de la gent. Ans al contrari, creix la sensació que Madrid ja fa anys que coneixia els "sospitosos" moviments dels Pujol i només esperava el moment oportú per ventar-los. Prova d'això són, entre d'altres, les comunicacions per mòbil entre l'ex-xicota Victòria Álvarez i el cap de gabinet d'en Rajoy, Jorge Moragas, que daten de novembre de 2012. I mentre els fulls d'aquesta novel·la d'intrigues es van escrivint a cops d'efecte, la més oportunista, mentidera i menyspreable de tots els polítics d'aquest país, l'Alicia S. C., va ensenyant als nostres joves que les matemàtiques són una matèria encara més lliure d'interpretació que la poesia, per acabar sostenint des de la ridícula contrademostració de Tarragona que, a pesar fins i tot de les xifres a l'alça del govern d'Espanya, l'independentisme va a la baixa. Sensacional!
