El lema de la multitudinària manifestació fou "Ara és l'hora" que indicava dues coses: la consulta i el sentit independentista de la consulta. Hem sortit al carrer i hem tornat a casa cofois per l'èxit, mai s'havia alçat una lletra V, farcida de tanta gent que vol ser consultada. Pensava que l'afer Pujol hauria minvat l'entusiasme, però s'ha aconseguit personalitzar el problema en el clos familiar.
La societat catalana ha assumit el cas Pujol com un assumpte privat d'un individu que va esgarriar-se del deure sagrat de l'honorabilitat i malgrat que la TV-13 s'esforçà a reduir l'èxit de la diada a una estratègia d'Artur Mas per desviar l'atenció i que no s'investigui la corrupció, aquest discurs sols satisfà els ja satisfets; així són els amens i divertits tertulians d'aquest canal.
Per convocar la consulta del 9-11 el Parlament de Catalunya el dia 19, divendres, ha d'aprovar una llei de consultes amb 68 vots a favor. Poden passar dues coses: 1.- La llei s'aprova i endavant les atxes. 2.- La llei no s'aprova, cosa del tot improbable, perquè CiU, ERC, IC, CUP i PSC sumen 94 escons. La qüestió és l'acord sobre què es consultarà, perquè en Miquel Iceta ja ha dit que la doble pregunta és un nyap. A. Mas -mèrit seu ha estat la internacionalització de la qüestió catalana- mostrà la preocupació que no s'esquerdi l'acord entre els partidaris de la consulta: "Em comprometo a fer tot el possible per la unitat política entorn al dret de decidir".
En el supòsit impossible que no s'aprovi la Llei de Consultes o en el remot cas que s'aprovi d'una forma massa esquifida a en Mas li pot semblar una temeritat seguir endavant amb el procés perquè el panorama que es dibuixarà serà desolador, extremista i ideològicament frontpopulista. Si no es convoca la consulta el PSOE i PP alleugerits s'haurien tret temporalment un pes del damunt i si tenen sensibilitat política intentaran acostar-se a la Generalitat per conèixer les seves aspiracions i com resoldre-les. Si no es realitza la consulta caldrà explorar noves i originals sendes per evidenciar el descontentament d'una part important de la població catalana.
Ara bé, a la nit del divendres, aprovada la Llei de Consultes amb l'aval suficient de parlamentaris, Artur Mas signarà la convocatòria pel 9-N i aquesta serà irremeiablement recorreguda i invalidada pel Tribunal Constitucional que proclamarà joiosament que una consulta amb finalitat secessionista no cap dins la Constitució i el govern d'en Rajoy emparant-se en aquests magistrats enunciarà la prohibició i és aquí quan tindrem el gran problema.
El govern presidit per Mas, recolzat per ERC i la CUP -no sé quina posició adoptarà IC després de la resolució del TC- no convocarà una consulta il·legal, un acte de desobediència civil, puix que fer-ho significaria un desafiament i entrar conseqüentment en un conflicte molt perillós amb l'Espanya més rocosa i armada: l'exèrcit que és el garant de la unitat de la pàtria. La suspensió de l'autonomia està a la taula d'en Rajoy i si es deixa en suspens l'autonomia tot s'enfonsa i les lleis queden anul·lades.
Què fer doncs si no es convoca la consulta? Com aplacar el desig de rompre amb Espanya? Convocatòria d'eleccions anticipades de caire plebiscitari amb un resultat incert, ja que ha aparegut un partit emergent, Podem, que vol trencar-ho tot, és imprevisible i igual pot defensar el dret d'autodeterminació dels pobles com la internacional obrera i considerar que el nacionalisme és un anhel de burgesos insolidaris.
Imaginem que el resultat de les eleccions treu un bon resultat la causa independentista, defensada per ERC, CiU, la CUP i Podem, i el nou Parlament declara que Catalunya ha esdevingut sobirana. Igualment poden fantasiejar que no són suficients el nombre de parlamentaris per un pronunciament d'aquesta indole. En aquest cas el nou govern negociarà amb el central un millor finançament i tot seguirà segons la lògica del "peix al cove". En la hipòtesi que el nou govern sigui el govern d'un estat propi, com reaccionarà Espanya? Què pot passar si la Generalitat diu a l'amo de la Moncloa i al rei que ja no ens manen i no decideixen res sobre nosaltres?
Hem de tenir present que Catalunya malauradament està sola en el món; als Estats els interessa ben poc el que pensem perquè estan més lligats a Madrid, al poder central, que no a les autonomies tot interpretant que les actituds renuents, malgrat ser o poder ser justa, no són de la seva incumbència. Bones paraules sí, no obstant més enllà de la retòrica no faran res per en Mas, ni per en Junqueras, ni per la Catalunya amb anhel sobiranista.
La mecànica dels estats assentats en fonaments democràtics es limita a acceptar fets consumats i no cometre ingerències en els territoris dels altres i si els seus interessos comercials en surten o en poden sortir lesionats es fan l'orni. Què farem doncs? Fins avui la lírica festiva, ara és l'hora, ara és l'hora de l'èpica. La situació exigirà heroïcitats, vaga de fam del president Mas, en Junqueras i d'altres patriotes, ocupació d'espais públics, comunicats a la premsa internacional? Qui ho sàpiga que no s'ho guardi, que ho digui puix que el temps passa volant i Madrid no és Londres, ni en Rajoy, en Cameron.
