En un intent dràstic per convèncer els escocesos que no toquin el dos, David Cameron ha fet servir unes quantes metàfores amb divorcis i famílies trencades, com si participés en un taller de teràpia de parella. Al marge del dramatisme dels seus planys, m'ha sorprès la naturalitat amb què reivindicava i enaltia les nacions que coexisteixen -vés a saber si fins d'aquí a poques hores- a dins del Regne Unit.
Aquest reconeixement nacional tan explícit, a qualsevol català, li ha de semblar tret d'un film de ciència-ficció. Recordem-ho: la sola presència de la paraula nació al nostre Estatut -el guillotinat- va desfermar a les Espanyes una tempesta visceral on polítics populars i socialistes, tertulians, periodistes i espontanis competien per inundar-nos amb insults i desqualificacions.
Les calamarsades verbals no han cessat des d'aquell dia: José Bono, l'ofensiu exministre defensiu, es vantava ahir mateix d'haver plantat cara al president Maragall, acusant-lo de ser el pare espiritual de l'independentisme que dibuixa la ve baixa. Quina barra! Ja seria hora que uns quants homenots del PSOE admetessin que han desintegrat el coixí electoral del PSC, però això, ha!, és tan probable com que jo guanyi el Nobel.
Un altre cas de gentleman civilitzat: García-Margallo... El ministre d'Exteriors va deixar entreveure que, si li passa pels masclets, ens suspendrà l'autonomia. Siguem seriosos! Algú de Madrid creu, de debò, que David Cameron tancarà el parlament d'Edimburg per impedir la votació de demà? Quina creu... Els analistes de fora, quan parlen de les diferències entre els dos processos, no saben pas la santíssima raó que tenen.
