Es curiós com hom té la sensació que tot el que va comportar la Diada s'ha esvaït en un tres i no res i que sembla que aquells que haurien d'haver pres bona nota del que varen demanar milers i milers de persones (tants com mai s'havien vist) han perdut els apunts o no els han entès. L'Onze de setembre vaig escoltar molt sovint, entre la gent, una demanda que planava a l'aire: "això ho haurien de veure els polítics, haurien de ser aquí entre nosaltres per adonar-se de la realitat". Una realitat tan simple i concreta com la de poder exercir el dret a votar, independentment si després el resultat és un o altre.
Just després d'aquell acte únic el panorama era i segueix essent desolador, tertulians i polítics tirant-se els plats pel cap, valorant exclusivament els fets des del partidisme, escombrant cap a casa de cadascú, mesurant les accions en funció de les rendibilitats polítiques i de les estratègies electorals, com si aquella manifestació història no hagués existit.
No puc imaginar què hagués passat l'endemà de l'11 de setembre a qualsevol altre país amb una mica més de cultura democràtica, com haguessin reaccionat anglesos, francesos, suecs o alemanys, davant una manifestació de tal envergadura i amb totes les peculiaritats que aquesta contenia, gent de totes les edats, de totes les procedències, de totes les cultures, de tots els estatus socials. Segurament, la resposta hauria estat una altra i no estaríem encara com si res hagués passat, uns amenaçant i els altres valorant quines són les seves forces i les seves postures davant unes noves i més que probables eleccions. Després que no s'estranyin si augmenta l'abstenció o surten forces amb discursos populistes que trenquen el panorama polític.
En qualsevol cas ens queda aquell regust amarg de l'ambient enrarit i de no saber ben bé per què serveix cridar tan alt i tan fort si després aquells que tenim davant són ben sords.
