Sembla que les properes eleccions catalanes seran abans del que estava previst si finalment no es pot votar el proper nou de novembre.
Però a part de ser unes eleccions extraordinàries per plebiscitàries, seran totalment diferents pel fet que el nostre sistema de partits s'està transformant des de fa un temps, i amb ell, el nostre Parlament.
El Parlament de Catalunya està en plena ebullició coincidint amb l'aprovació de la llei de consultes i la inestabilitat política provocada per la incertesa del nou de novembre, però a més, està en ple procés de mutació, encara que no ens ho sembli.
El resultat de les properes eleccions catalanes sigui quan sigui la data d'aquestes serà molt diferent de l'actual. El parlament sortint i el que iniciarà la nova legislatura no s'assemblaran gens.
El Parlament, tal i com l'hem conegut fins ara, desapareixerà. Ens haurem d'anar acostumant a un hemicicle més fragmentat, més dividit i amb partits més petits.
A Catalunya s'està desfent un sistema polític heretat de la Transició basat en dos grans partits que eren capaços de representar sensibilitats ben diferents i que representaven dues visions de la societat catalana. A passos forçats ens encaminem a un sistema dominat per petits i mitjans partits. És la mort a Catalunya del que s'ha anomenat partits catch all (atrapa-ho tot) que articulen el sistema electoral en la majoria de ?països occidentals. En pocs països del nostre entorn aquest tipus de partits estan patint un desgast tan accentuat com a casa nostra.
Actualment, a Catalunya, -segons diuen les enquestes- ens trobem amb un doble empat entre els dos partits principals (a l'entorn dels 30 diputats) i un empat a cinc en els següents partits (a l'entorn dels 10-14). Tots ells, amb un grau de fidelitat envejable. Es dibuixa, doncs, un panorama amb partits dèbils però molt consolidats.
D'aquest proper cicle electoral que vam començar amb les eleccions europees i que finalitzarà amb les eleccions generals de la tardor del 2015 o les catalanes si no hi ha avançaments, en sortirem amb un Parlament català hiperfragmentat i que alguns experts s'han atrevit a comparar-lo amb l'israelià. Allà, la multiplicitat de partits fa difícil formar governs sòlids i, quan es creen, són coalicions liderades per partits mitjans en les quals és gairebé impossible pactar un programa de govern estable.
No veig que aquest sigui el model de Catalunya, tot i la pluralitat política de la nostra societat. Crec que ens encaminem a un altre model molt més proper, l'italià.
El més problable és que aquí, d'aquesta megafragmentació, n'acabin sortint governs de coalició de dos o més partits amb una línia ideològica clara.
A mitjà termini, ens encaminem més cap al model a la italiana, com molt bé va avançar Pasqual Maragall fa alguns anys.
Un parlamentarisme molt fragmentat, on els grans partits no són prou forts per imposar-se i on els petits i mitjans són més potents del previsible. Un model on el que es presenta a les eleccions són coalicions pactades prèviament però mantenint l'autonomia de cada partit. Dues grans opcions ideològiques enfrontades, creades per l'agregació de diferents partits. Sumes de partits que mantenen la seva personalitat però que alhora es dissolen en grans coalicions electorals i ideològiques que s'acaben enfrontant.
A casa nostra, però, no s'arribarà a aquest estadi fins que abans no s'hagi viscut un període previ d'inestabilitat electoral i parlamentària que demostri la impossibilitat de formar governs estables sense acordar coalicions electorals prèvies. Em temo que això és el que ens espera en el proper cicle electoral. Primer un període de fraccionament i inestabilitat i, posteriorment, la creació de dues coalicions de partits que s'enfrontin de tu a tu.
La clau de l'èxit, però, serà veure si aquestes grans formacions electorals es creen en funció de l'eix nacional o en funció de l'eix dreta-esquerra, tots dos molt actius i per primer cop a Catalunya, presents al mateix temps en l'escenari electoral i essent claus alhora de decidir el resultat final. La solidesa de tots els partits catalans i la impossibilitat de cap d'ells acabi imposant-se fa que ?estiguin obligats a entendre's, i per tant, acabar agrupant-se, en funció d'un d'aquests dos ?eixos. Caldrà veure quin s'acaba imposant.
Hi haurà una cosa, però, que no canviarà en el futur arc parlamentari i és que la clau de la governabilitat la tindrà aquell partit que tingui un peu a cada eix, i per tant, pugui pactar amb ambdós blocs. D'ell en dependran les futures majories. Com a Itàlia.
Aquest escenari tan diferent de l'actual només es podria trencar si després de la crisi econòmica i del procés en què ens trobem immersos sorgeix un lideratge clar que acabi consolidant una proposta política que esdevingui hegemònica. Això, però, ja és una altra història.
