Amb motiu de la V de la Diada, el filòleg Javier Pérez Andújar publicava al diari El País un escrit titulat "El parque temático del independentismo", on amb to condescendent i brometes prescindibles denunciava un pretès pensament únic, rebatejant Catalunya com Uvezquistán o mencionant un holocaust en una frase on no hi lliga per res.
Pérez Andújar es basa en un discurs força contradictori que fa passar per marxista, amb un vernís cosmopolita que acaba tenint per capital Madrid, i en el qual els espanyols són obrers pobres amb ideals i els catalans són oligarques malèvols i manipuladors. Per aquelles casualitats, tots dos tenim la mateixa edat i vam ser veïns fins als onze anys, quan la seva família va entrar en un pis subvencionat al barri de La Mina i la meva va malvendre la casa de l'avi per fugir cap a Girona. Aquells blocs infames construïts amb presses per acordonar Barcelona van ser niu de la pitjor de les delinqüències amb el dictador agonitzant i amb una crisi econòmica que mai no s'acabava. Hi va haver una diàspora de catalans obrers pobres i amb ideals que no tenen cronista que els recordi, que per por passaven els dies tancats en cases senzilles de planta baixa i que es despertaven amb l'ai al cor per si durant la nit els havien robat el Seat 124. Hi havia també milers de catalans obrers pobres i amb ideals que no van poder marxar perquè els seus cossos inerts van quedar amuntegats i oblidats a sota de barris com els de La Mina.
No sabrem mai què hauria passat si no s'hagués produït aquella diàspora. El que sí se sabia en aquell temps és que la fam que va portar aquella allau de nouvinguts no la va provocar l'oligarquia del passeig de Gràcia sinó una altra de més llunyana, amb una intencionalitat que llavors es deia en veu alta però que ara fa de mal dir, una classe dirigent que s'afanyava a substituir qualsevol forma de cultura, també l'andalusa, per la de Castella. Sospito, però, que hauria acabat passant la mateixa vergonya quan encara amb setze anys deixava notes a ma mare en llengua estrangera perquè la que ens era comuna no ens l'havien ensenyada. I no hauria abraçat el marxisme com a alternativa perquè pressuposa la imposició d'una dictadura, del proletariat, sí, però una dictadura i això no és el que es demanava a Barcelona per la Diada. Tot plegat, com que potser ningú no vol fer mala sang, el que caldria és fer memòria dels uns i dels altres i anar de bracet exigint poder decidir junts quin futur volem tenir.
