L'autoritarisme, l'interès electoral del PP que veu en el foment del nacionalisme espanyol un graner de vots, han enervat prou la situació als nostres pobles i ciutats com per fer ben difícil el matís i convertir el debat polític en una lliga on sols juguin Barcelona i Madrid. Així, el PP ha obtingut el gran èxit d'unir a la pràctica totalitat de regidors demòcrates i catalanistes. Catalanistes perquè pensen que Catalunya és una societat amb personalitat prou diferenciada com Països Baixos, Irlanda o Quebec. Demòcrates perquè una societat així ha de ser mestressa del seu futur, segons sembli més convenient als seus ciutadans i ciutadanes.

No els deu haver estat fàcil a tots sumar-s'hi. Perquè, tal i com ha estat plantejada la qüestió, s'ha proposat als regidors cosa semblant a proclamar la seva adhesió al règim: al líder, a les institucions i als partits que l'encarnen: la CiU dels casos Palau, Pujol, Treball, Turisme, Casinos, etcètera i ERC, la populista. Es tracta de sumar, de demostrar força. De donar testimoni sobretot, perquè tothom sap que la mobilització no té la voluntat d'assolir un objectiu immediat (que el 9-N es voti), sinó d'aixecar acta, de testimoniar aquesta voluntat i adhesió que serà capitalitzada i administrada pels que estan al timó, a la foto i a l'immediat futur: CiU i ERC. Ja és meritori el vot dels regidors de l'esquerra a favor de la coalició governant a Catalunya quan cada dia governen contra ells i el que representen! La corrupció a CiU i al PP els iguala, però on els governs català i espanyol són més iguals és a la política econòmica i social. I està demostrat, també, que ambdós estan feliços amb l'actual confrontació perquè és la possibilitat de mantenir-se al govern.

Tot plegat em recorda aquella mare italiana dient al seu fill: "Scappa che viene la patria" i que, quan el vent bufa, les ?canyes es vinclen.