Si hi ha una lliçó real i honesta que un professor de teatre pot donar al seu alumnes en un moment de lucidesa, és que quan sembli que ja ho tenen tot assolit, es preparin per tornar a començar. És un bon consell per aquells que vivim en frívoles societats més pendents del clima que no pas del treball. Aquest comentari pot semblar d'una duresa excessiva i d'una generalització massa cruel però si hi dediquem dos minuts a reflexionar-hi, veurem que vivim atrapats en un entorn molt poc consistent envers les projeccions públiques de trajectòries culturals personals o grupals, on els cicles d'èxits i fracassos són de curta durada; tan curta com triga la nit en atrapar al dia; tan dece?bedors com quan la pluja apareix i volies jorn sense humitat; o tan ràpid com quan inevitablement la tempesta escampa i el sol unificador torna a brillar amb la seva insolència. I és que estem atrapats en una societat de ràpid consum, i no em refereixo a hàbits alimentaris, si no a la necessitat que tenen alguns de devorar amb avidesa tot allò que sembla que va començar bé i no poden suportar que aquesta tendència segueixi a l'alça. Per tant, cop de peu, sortida de la via i que torni a començar. En el món de la cultura aquesta tendència destructiva moltes vegades inconscient per l'executor és massa evident pel receptor. I a províncies encara queda tot molt més retratat. Finalment ens han obligat a ser davant la societat el que hem pogut demostrar o es recorda del nostre darrer intent de reivindicar-nos artísticament. Sempre cal tornar convèncer a algú que podràs fer-ho un altre cop; i vals el que val teu darrer èxit o fracàs. Res no suma perquè nosaltres mateixos, dins dels nostres col·lectius artístics hem desactivat aquesta operació aritmètica, no fos cas que si algú li anessin massa bé les coses, el seu ascens provoqués una ombra fosca sobre el meu caminar particular. Aquesta actitud tan humana, no la definiria com "enveja" sinó com "ignorància". Perquè en l'èxit del company o companya hi ha l'escala per on jo puc aprendre a escalar. Personalment vaig deixar totes les associacions locals culturals quan vaig adonar-me que la individualitat manava per sobre de l'èxit col·lectiu i que no s'entenia que donar suport a un membre del grup era apostar per l'èxit de tots. Cal aprendre la dura lliçó del "tornar a començar" esperant que arribi algú, amb la suficient força de convenciment i lucidesa d'arguments, per comunicar que no volem tornar a començar sinó que volem acumular, amuntegar experiències per compartir-les i sobretot per assolir més alçada creativa i calmar-nos íntimament amb la pau que dóna la visió d'una meravellosa perspectiva del paisatge trepitjat. Jo ja m'entenc!
