El riu de la vida
M. Carme Haro Roca. banyoles.
Si es diu que la vida d´una persona és com un riu, mai podem afirmar que cap vida és un riu immòbil, tant pels fets com per les apreciacions que es van adquirint.
Quan s´està en el curs alt, l´admiració per les persones amb un brillant expedient acadèmic et pot enlluernar, però quan s´arriba al curs en què la serenor va agafant camí, l´escala de valors va canviant i aquesta admiració i respecte es va decantant cap a la saviesa que certes persones han adquirit a través dels anys. Solen ser persones sense gaires títols però amb una bona dosi de sentit comú i generositat, que van construint un camí amb unes petjades profundes i sòlides. Si tinguéssim la humilitat d´escoltar-les, molts errors s´haurien evitat.
La culpa és del
txa-txa-txa
LLORENÇ CARRERAS i SUREDA.
bescanó.
Davant la inundació del túnel del TAV a Girona voldria recordar als senyors enginyers i sra. Ministra del Ram: La culpa és del txa-txa-txa.
Els primers pobladors de la ciutat la van batejar com «Undarius» que vindria a dir, lloc entre rius, ells vivien en coves, agafaven aigua dels rius i coneixien les inundacions per experiència.
Els enginyers com en Sébastien Vauban (1633-1707), anaven sobre el terreny i amb una observació atenta i enginyosa prenien les decisions pertinents, abans de fer l´obra civil. A l´espai mediterrani hi ha uns espais o lleres, que quan plou es converteixen en rieres... això ho sap qualsevol ciutadà de l´arc mediterrani, potser a la Meseta ho desconeixen però un camí tan ben urbanitzat seguint els ordinadors de darrera generació és una temptació per a les pluges intempestives.
La viquipèdia, enciclopèdia moderna per als que no llegeixen llibres, ja ens diu que «a Girona hi ha hagut 150 episodis d´inundacions (sobretot fluvials) des que l´any 1193 s´hi va documentar la primera.
El tema del mur de totxanes a l´entrada deu ser perquè s´havia esgotat el pressupost faraònic d´aquesta via que aparentava una fita d´enginyeria moderna i després de cinc anys d´obres encara inacabades s´ha pogut batejar amb tota la plenitud que demanava Neptú (déu romà de la pluja).
Ep! si ara el feu de ciment potser deu ser per quelcom... el Tarlà, si sols ha de ser per amagar l´entrada, el faria de canyes que són més barates.
«La culpa és del txa-txa-txa»... la meva amiga Beth (musa de la música) em diu que el Gabinete Caligari conjunt de rock de la «movida madrileña» ja ho cantava amb gran èxit.
Espero haver ajudar a entendre el tema... i no busqueu culpables per la ciutat immortal: «La culpa és del txa-txa-txa».
Sanitat pública
Joan Avellaneda Guri. girona.
En temps de retallades he hagut de passar per una operació quirúrgica d´una certa envergadura al Josep Trueta de Girona.
Evidentment, no he tractat ni conegut tothom, però tothom que m´ha tractat i he conegut ha mostrat una qualitat professional i una categoria personal impressionants. Des del metge i infermera del CAP, que han fet més del que els tocava per facilitar les coses, fins als especialistes de l´àrea d´angiocardiovascular -quin nom!- que han dut a terme l´operació amb gran professionalitat, encara que m´han deixat la panxa amb més grapes que un sofà entapissat.
Durant la setmana d´ingrés han anat passant metges, infermeres, auxiliars, senyores de la neteja... persones que no et coneixen de res, però que que fan un esforç per fer-te amables i el més fàcils possible els dies. Déu ser necessari que et canviïn la bossa de sèrum de matinada, però no ho és pas que alhora et preguntin, amb un somriure, com estàs. És necessari fregar, però no que t´adonis que és hora de fer-ho perquè sents un suau cantar que es va acostant. És bonic que encara hi hagi gent que canta mentre treballa! Cert que vivim en un món imperfecte, però és una joia constatar aquest discret esforç per millorar-lo que la gent fa. Si es fomenten les qualitats personals, les situacions més incòmodes es fan molt més suportables. Calen els calés, perquè tot això és molt car, però no ho són pas tot.
Només volia agrair tot això als professionals de la sanitat i aprofitar per animar que els facilitem la feina. De vegades els pacients esdevenim impacients, exigents, malcarats... de vegades va bé de pensar que no tenim pas dret a tot això, sinó que, sense tenir-ne, hom rep totes aquestes atencions. Moltes gràcies!
Som el Hong Kong d´Espanya
EDUARD BOADA GIL. girona.
No cal anar a Hong Kong perquè al nostre país ja estem vivint una situació semblant.
A HK hi ha hagut una forta càrrega policial. Al nostre país són enviats centenars de policies nacionals... per què? per por que siguin assaltades les seus governamentals? No cal, la gent va als ajuntaments perquè aquests són més representatius i propers a la població.
HK perd força econòmica en el conjunt de la Xina comunista. El nostre país rebrà una partida insuficient dels pressupostos de l´Estat.
A HK s´estan produint manifestacions multitudinàries, segurament contràries a la constitució de la República Popular. Al nostre estat, el seu govern ja ha decretat que la consulta és il·legal per inconstitucional.
A HK s´està pendent d´una possible i violenta repressió contra els manifestants que demanen la plenitud democràtica. Aquí, a casa nostra, el fiscal general ja comença a prendre mesures, uns diputats d´un parlament amenacen la llibertat de vot de la majoria dels seus companys quan els anuncien que els denunciaran i el ministre d´afers estrangers (el cap de la diplomacia... he, he qui ho diria) també amenaça amb represàlies a l´interior (suspensió de l´estatut) i exteriors (ser foragitats in aeternum de l´espai europeu) a la vegada que exerceix d´inquisidor de la cultura tal com ja s´ha copsat a Nova York i a Brussel·les.
Ergo... l´Estat espanyol exerceix la democràcia a l´estil de la República Popular de Xina i els catalans som el seu Hong Kong.
La implicada en el cas Clotilde a Lloret no és l'aleshores arquitecta municipal, com s'informava per error ahir a la pàgina 16, sinó Pilar Gimeno, que treballava per Petrov i amiga de Xavier Crespo.
