Si l'assumpte no fos preocupant (sobretot per la imperícia política dels obligats a resoldre-ho) tindria aspectes d'evident comicitat. Perquè el cert és que, ara mateix, tenim un governant de la dreta catalana enfrontat a un governant de la dreta espanyola per causa del projecte del primer d'ells d'atemptar contra la sagrada unitat de la pàtria comuna mitjançant la convocatòria d'un referèndum independentista. I encara queda a l'espera del resultat d'aquest desafiament un altre governant, aquesta vegada de la dreta basca, per demanar exactament el mateix que el seu col·lega català.
A propòsit de tot això, imaginem per un instant (la imaginació és un recurs periodístic de gran utilitat), que encara hi hagués el nefast Zapatero al capdavant de l'execu?tiu. Què no li estaríem sentint dir a Don Mariano Rajoy i a la premsa madrilenya sobre la debilitat del govern, sobre la seva apatia imperdonable, sobre la traïció a la ciutadania i sobre l'abisme profundíssim cap al qual estaria portant la nació? Recorden el que es va dir en aquell temps sobre pactes nefands amb ETA per lliurar Navarra a un País Basc que caminava amb pas ferm cap a la indepen?dèn?cia? Ens queda un xic de memòria per rescatar les tremendes acusacions que van ploure so?bre el llavors llogater de la Moncloa per no haver ordenat la detenció d'Ibarretxe (alguns fins i tot en van proposar l'afusellament) quan va presentar el seu famós pla? I les barbaritats a què va donar peu la negociació de l'Estatut de Catalunya?
Tres polítics de la catòlica dreta espanyola enfrontats entre si per la qüestió purament sentimental del que hem d'entendre per pàtria, no deixen de ser un espectacle curiós. Almenys per a la gent de la meva generació, que vam ser educats en la idea que la ruïna i la destrucció d'Espanya sols vindria de la mà d'una esquerra dissoluta i atea o d'una conjura internacional judeo-maçònica. Uns enemics als quals va caler derrotar i sotmetre per la força de les armes després de tres anys de duríssima contesa civil i 36 anys de fèrria dictadura.
Vam creure que la malaltia (els famosos dimonis familiars) havia quedat definitivament eradicada però, vet aquí que, al cap de 37 anys de democràcia parlamentària el mal ressorgeix de nou, i amb més vigor, precisament quan està al capdavant del govern un fill polític de don Manuel Fraga, ministre de Franco en una primera etapa de la seva llarga i exitosa carrera política, i més tard pare de la Constitució espanyola de 1978, cap de l'oposició conservadora i president de la Xunta de Galícia.
Alguns, potser ingènuament, van creure que la dreta espanyola, la basca i la catalana (de la gallega no parlo perquè està subordinada completament a l'espanyola), obviarien l'assumpte de la identitat nacional per concentrar-se en els aspectes de la política econòmica que li són comuns. I encara més en temps de crisi, que és quan es tramen els grans negocis. Però es?taven equivocats. Pel que fa al contenciós català, molt em temo, com a ciutadà i com a lector, que caiguem en el monotema i en la senti?mentalitat, durant un molt de temps. Un aclaparament del qual no traurem res, o molt poc, de profit.
