o sóc enginyer, i per tant no puc ni he d'opinar sobre qüestions tècniques. No obstant això, sóc un observador de la realitat, i professional del món empresarial, i això em permet comentar i opinar sobre el comportament de les empreses. I també de les institucions, perquè utilitzen els diners públics.

El cas de la inundació del túnel del tren d'alta velocitat no és una anècdota ni un succés d'aquells que es deuen a causes gairebé inexplicables. Per sort, els danys són solament materials i els perjudicis elevats a molts usuaris, perquè no s'ha de descartar -tot és possible en la vida, com demostra l'aigua acumulada- que va poder haver-se produït una desgràcia humana irreparable.

A mesura que han passat els dies sembla que alguna empresa no va complir el que havia d'haver fet. Més del mateix, en aquest país del "más de lo mismo", amb el consegüent possible enriquiment d'alguns dedicats a les grans obres de construccions d'infraestructures. Quan no són els ingressos addicionals per suposats -o reals- sobrecostos, són estalvis reals de costos reals sense deduir-los de la factura final.

Viatjo bastant per l'estranger per la meva feina, encara que també per oci, i em se?gueix sorprenent trobar ben senyalitzades les obres públiques en carrers, carreteres o autopistes de l'altre costat de la frontera. Els desviaments a un sol carril, per obres, valgui aquest exemple, estan ben senyalitzats i amb suficient anterioritat, i amb llums. En fi, això t'infon una sensació de seguretat. Mentre que aquí et trobes amb uns cons posats d'aquella manera, i de vegades desviacions sense il·luminació nocturnaÉ i has de frenar de cop per reduir la velocitat. No vull parlar de la pintura dels carrils sobre l'asfalt, moltes vegades desgastada fins a límits que quan plou no la veus. No fa falta que sigui més explícit perquè la majoria dels lectors crec que saben a què em refereixo per ser ells mateixos testimonis quan viatgin amb cotxe.

Si dels cotxes passem als trens, recordo les improvisacions que es van veure -jo, en persona- en l'estació de Girona l'endemà de la inauguració oficial amb el ple d'autoritats. Si la meva memòria i arxiu fotogràfic no em falla, uns operaris obrien un buit en un mur per situar-hi una porta i en tancaven un altre. Improvisacions rere improvisacions.

I anem al nucli de l'episodi que ha posat en evidència els responsables d'Adif i l'empresa que en comptes d'un mur de formigó de considerable amplària sembla ser que va liquidar el tema amb una simple paret de maons. Paret que va cedir davant la força de l'aigua. La foto publicada pel Diari és explícita: una simple barrera de maons en un costat, mentre que hi ha uns gruixuts murs de formigó en els altres tres.

Com deia al principi, no sóc enginyer i no opinaré sobre això. Però sí que plantejo el dubte raonable de si va haver-hi estalvi de matèria primera -formigó- i d'hores de mà d'obra i si això va poder convertir-se en un ingrés atípic i un enriquiment il·lícit per a la constructora. Quelcom haurien de fer els funcionaris lligats a l'Anticorrupció. O no?

Encara assumint la presumpció d'innocència mentre no hi hagi sentència ferma en qualsevol sentit si és que arriba a haver-hi procés judicial, vull acabar amb un parell d'interrogants per a la reflexió: Com és possible que les empreses constructores espanyoles de grans infraestructures s'hagin convertit en multinacionals i vagin pel món comprant competidores estrangeres gràcies als seus excedents empresarials? Com és possible que alguns empresaris -enginyers de camins, per a més concreció- s'hagin fet multimilionaris en pocs anys gràcies a obres públiques fins a l'extrem que alguns d'ells estiguin a la llista Forbes de persones més riques del món? Els francesos utilitzen l'expressió cerqueu la dona -alguna cosa que molt bé podria ser aplicat aquí als casos Jordi Pujol pare i fill- per induir explicacions sobre el comportament d'alguns homes. Doncs bé, jo suggereixo que en el cas de les constructores d'obres públiques espanyoles no només es busqui el tres, el quatre, el cinc o el percentatge que sigui sinó també el formigó: el formigó que no està on havia d'haver estat.