o goso fer pronòstics ni hipòtesis sobre com acabarà el procés cap a la independència de Catalunya. No sé si votarem el 9 de novembre. Tampoc sé com reaccionarà el nostre govern ni el nostre parlament, tot i que sí que veig més previsible la reacció del Govern espanyol (els seus esquemes són tan rígids, estrets i elementals que difícilment poden sorprendre ningú). Dubto sobre el paper que la Unió Europea o d'altres organismes internacionals poden acabar tenint en el conflicte -tot i que la premsa internacional ja s'ha deixat sentir-, però sospito que no es mullaran fins que no els quedi més remei. Potser d'un dia per l'altre tot farà "un salt fora de mida", que deia Vinyoli, i ens trobarem davant una nova situació amb la mateixa celeritat que s'han esdevingut els canvis aquests darrers mesos.

Però hi ha una cosa que tinc molt clara perquè resulta evident: la gent ha perdut la por. Ho veus a les seves cares quan es manifesten, quan surten al carrer o quan discuteixen als bars. Ho detectes a la seva veu i ho perceps ens els seus gestos: les intimidacions carrinclones, els xantatges barroers i els auguris catastrofistes ja no els fan efecte. La gent ja no té por. La prova és que fan broma de tot plegat, que es riuen de la prepotència, la intransigència i la rudesa del Govern espanyol. La prova és que les manifestacions a favor de la independència sempre són festives, alegres, pacífiques, lluny de la crispació i el ressentiment que impera a l'altre costat. I per tot això, em sembla que el moviment independentista és imparable, no té volta de full, no té marxa enrere. Perduda la por, la força de la gent és immensa, fins i tot més del que ells mateixos es pensen. Com més delirants són les amenaces, més mostren la impotència i l'odi dels qui les profereixen. Quan s'ha vençut la por, el camí es fa molt més planer.

Aquest és, a més, un moviment sorgit des de baix, des de la gent, des de la societat civil que ha dit prou i s'ha organitzat; un moviment al qual després s'han sumat els polítics. Com diu la CUP: "No es pot anar contra la voluntat del poble". I en aquest sentit, i amb tots els matisos que vulgueu, aquest és un moviment de caire revolucionari i subversiu, i més ara que el Tribunal Constitucional ha demostrat que no és altra cosa que un instrument del Govern espanyol. Per tot plegat, doncs, em costa tant d'entendre que encara hi hagi una part de l'esquerra que es mostri reticent o s'oposi al procés, quan són els que més l'haurien de defensar, sense complexos, i sense por.