La senyora Alícia Sánchez Camacho, líder dretana del nacionalisme espanyol a Catalunya, ha dit que el govern de Madrid continuarà ferm enfront del sobiranisme que reclama una majoria del poble català. I ha afegit que a l'esmentat govern "no le temblará el pulso" a l'hora d'impedir la consulta sobre el futur que els catalans volen per al seu país. Es tracta d'evitar que es faci una pregunta. La senyora Camacho i els seus sequaços no van de preguntes. Però sabem que aquell que impedeix que es faci una pregunta és perquè li fa por la resposta. I a mi em sembla altament demòcrata aquell que no solament permet que la gent es faci preguntes sinó que les estimula i provoca.

M'ha cridat l'atenció això de "no le temblarà el pulso". Què diu aquesta dona? No se l'ha mirat bé al govern que representa? Si no són més que una colla de vells xarucs que els tremola el pols i tot el que és capaç de tremolar en el cos d'un home. Els tremolen les mans, les parpelles, els tremola la boca, els tremolen les orelles... Alguns ens recordam de Franco. També assegurava que no li tremolaria el pols. I ho deia amb insistència, mentre signava penes de mort. Ho diuen sovint els polítics i els presidents dels clubs esportius. Ho va dir el senyor Pedro Sánchez: "No me temblará el pulso con los corruptos". També va dir-ho el president del País Valencià i, just ara, ho ha dit el batle de Calvià, el senyor Onieva. Però també ho han dit Susana Díaz, Arantza Quiroga... Ho diuen quasi sempre que han de parlar d'irregularitats econòmiques, de corrupció.

Si de cas us decidiu a navegar per iInternet i entrau a google, només que poseu "no me temblará el pulso", us sortiran trenta quatre mil cinc-centes entrades. Hi sortien ahir, potser avui ja són més. Fins i tot trobareu l'arenga de Franco en prendre possessió de la "jefatura" de l'Estat, el mes de setembre de 1936, ara fa setanta-vuit anys. Va dir: "Ponéis en mis manos a España. Mi mano será firme, mi pulso no temblará...". Doncs la senyora Camacho ha dit el mateix, tan ufana. Només per això, bé que podrien fer-la marquesa de la Camarga.

Podria ésser que, a vegades, fessin servir la frase aquells que no saben què han de dir i volen donar una impressió de fermesa, de rotunda autoritat. Però la gent que diu que no li tremolarà el pols no m'agrada, em fa por. Tot i les afirmacions contundents de la senyora Camacho, ara sabem que si el govern de Madrid hagués canviat l'estratègia, les coses haurien pogut ser d'una altra manera. Emparar-se en una actitud casposa, tancar-se en si mateix, esforçar-se a l'hora de blindar la democràcia, sempre disposats a la intransigència, al menyspreu, a la desqualificació, no condueix més que a la inoperància, a la involució, al descrèdit, a l'allunyament. No els tremolarà el pols. I vinga a llançar trons i llamps contra el procés sobiranista. I alguns dards, els més enverinats, els dirigeixen contra el sistema educatiu, perquè, justament, han descobert que és adoctrinador, que manipula els ciutadans. Tots els tòpics. He llegit -i ara no sé on ho he llegit-, que algú parla de l'entusiasme excloent, tot referint-se a l'eufòria de la manifestació catalana de l'onze de setembre. Però, poden ser excloents, els entusiasmes? Sempre havia pensat que són contagiosos. I tant ho són, contagiosos, els entusiasmes democràtics com els totalitaris. En un temps tan lleig com el nostre, que la gent senti entusiasme per alguna cosa, ni que sigui l'espectre d'una utopia, em sembla fascinant. Potser també els declararan inconstitucionals, els entusiasmes?