Vivim temps sorollosos. No és una afirma?ció de doble lectu?ra, literalment vivim immersos, des de fa més temps del que encertem a recordar, en una simfonia de sons urbans que hem integrat com a part del paisatge, però que vindrien a resumir els tràfecs quotidians. Quan ets al carrer, sempre sents la percussió d'unes obres. Sempre. Durant la jornada, si pares atenció, hi ha un espetec acústic que t'indica unes obres properes, ja sigui en la forma d'una perforació, un repic o una conversa entre paletes. També hi ha, per descomptat, el pas de vehi?cles: motors que rondinen, pneumàtics que xerriquen i clàxons que gemeguen. Hi ha avisos electrònics, passes accelerades i crits furtius d'origen indeterminat. Portes de botigues que avisen quan s'obren i tanquen, persianes que pugen i baixen amb excés de velocitat. A casa, tots aquests sons queden diluïts, però persisteixen, i en primer pla hi ha el remor de rentadores, col·lisions de plats o mur?muris de veïns. També sents cançons xiulades i televisors sobreexcitats, gossos afamats i amos que s'hi discuteixen. Com que no pots aspirar a un silenci tangible, substitueixes el soroll aliè pel propi, i abaixes el volum dels altres apujant el dels teus auriculars. Converteixes la música que escoltes en el compàs de les coreografies visuals que t'envolten perquè és l'única manera que tens per provar de controlar-les.
Enmig de tot això, quan pots et dirigeixes a una altra persona. I gairebé sempre la mateixa resposta que n'obtens és la primera que emets tu mateix quan t'interpel·len: "què?". Les nostres orelles han pressuposat tant la competència externa que, quan ens arriba el torn, no sentim mai res a la primera, i tampoc no ho fa el nostre interlocutor. Si t'hi pares a pensar, el "què?", o les seves equivalències lingüístiques, s'han convertit en la resposta general més recurrent. També passa amb el telèfon: quan sona i hi ha unes obres estridents, un trànsit intens o una cridòria general, diem al que ens truca que ens apartem d'on som per poder parlar. És a dir, que el soroll ens condiciona l'espai i el temps per comunicar-nos, prova inequívoca que va guanyant la guerra.
