Convidats pel seu govern a desobeir el Tribunal Constitucional, els catalans es troben davant d'una paradoxa comparable a les de Zenó d'Elea. Si atenen a les exigències del president Artur Mas, estaran desobeint la legislació espanyola, però a la vegada ho faran en obediència al governant que els ho proposa. I si ignoren els consells del cap de la Generalitat a favor de la desobediència podria entendre's que acaten -i per tant, obeeixen- els mandats dels intèrprets de la Constitució. Això de la desobediència civil és un embolic.

L'argentí Jorge Luis Borges, devot d'aquesta classe de laberints, va dedicar una famosa peça a la paradoxa d'Aquil·les, incapaç d'atrapar una tortuga per més que corregués a velocitat lògicament molt superior. Una mica menys relacionada amb la matemàtica, la contradicció de Mas resideix en el fet que la seva proposta de desobediència a les lleis de l'Estat implica necessà?ria?ment l'obediència al govern que la formula.

El més curiós del dilema que ara plantegen els governants de Catalunya és que els moderns espa?nyols -catalans inclosos- són gent de demostrada capacitat d'obediència al comandament. Res a veure amb els d'altres èpoques, que vivien permanentment embolicats en motins, cops d'Estat i ?guerres civils per un tres i no res.

Feliçment curats ja d'aquelles pulsions homicides, els espanyols d'avui són gent que es deixa captivar amb facilitat per qualsevol llei o designi que el Govern -no impor?ta quin- tingui a bé proposar-los per a la seva aprovació.

Només cal veure les xifres de resposta als referèndums popu?lars, ara tan en voga. En règim de Franco, militar molt aficionat a aquest tipus de votacions, la consulta al poble solia saldar-se amb aclaparadores majories de fins al 115 per cent del cens; però el costum ha persistit ja en temps de l'actual democràcia.

La Constitució, per exemple, va obtenir el 1978 el suport d'un 88 per cent dels votants espanyols: percentatge que fins i tot superarien els andalusos, amb un 91,85% i els catalans, amb un 90,46. Només els bascos es van desmarcar d'aquesta tendència amb un mòdic 69,1 per cent; i si de cas, els gallecs, dels quals gairebé la meitat -un 49,79- va preferir quedar-se a casa quan el Govern va cridar a votar.

Més espectacular encara va ser el cas del referèndum sobre la permanència d'Espanya a l'OTAN, convocat per un govern que havia guanyat les eleccions sota la promesa de treure al país d'aquesta organització militar. Una vegada en el poder, el famós govern va canviar d'opinió, que és actitud pròpia de savis; però allò curiós és que tam?bé va aconseguir que els seus votants ho fessin. Disciplinadament, la majoria del poble espanyol va votar a favor de l'Aliança Atlàntica, i potser hauria fet el contrari si els governants li ho ?haguessin demanat. El mateix va passar amb el Tractat de la Constitució Europea, aprovat pel 80% dels espanyols i rebutjat posteriorment pels molt menys obedients ciutadans de França i Holanda.

Potser el nus d'aquesta paradoxa consisteixi que la desobediència és una actitud estrictament individual i no té sentit transferir-la d'un individu a una massa que, per la seva pròpia naturalesa, tendeix a fer el que li diguin els seus líders. Llevat que aquests hagin descobert, naturalment, la fàcil obedièn?cia dels espanyols quan se'ls pregunta en ramat i no d'un en un. Potser es tracta d'això, precisament.